Contra Paradís, (18/52)

    18. La llavor de la por i del poder

      La remor de les jaculatòries, dels resos dels àngels i de les ànimes, el murmuri del rosari familiar de totes les nits havien creat en la meua consciència un so preliminar que era tan natural com el brunzit que produïen les mosques, el cant dels grills, el vent suau en la persiana. Cap emoció religiosa van despertar en mi aquelles oracions primigènies que em ro­dejaven per tot arreu des de xiquet. Jo vaig tenir noticies per primera volta de l’existència d’un poder sobrenatural no a través d’aquestes pregàries sinó gràcies a la fantasia escatològica del meu oncle Manuel que em va explicar la teoria atòmica del Je­suset de Praga un dia lívid d’hivern abans de dur-me a caçar perdius a la partida de l’Olivereta.

Jesuset2

     En l’angle de la meua habitació sobre un repeu hi havia una urna de cristall que contenia la imatge rosada d’un Jesuset amb la bola del món en la mà i el meu oncle Manuel va venir un matí a replegar-me equipat amb botes, escopeta, cananes i una ploma el barret perquè l’acompanyara al piló de Santa Bàrbara, on tenia una propietat meravellosa, ja que el terreny estava ple d’aliacrans, serps i argelagues, però des d’allí hi havia una pa­noràmica fastuosa fins les illes Columbretes. Mentre em posava els pantalons ell es va acostar a la imatge del Jesuset de Pra­ga, la va observar de prop remugant alguna cosa inquietant per a fixar la meua atenció i de sobte va exclamar:

 –Sort que està ben tapada.

— Què. – vaig fer jo.

— Aquesta imatge del Jesuset.

¿Què pot passar?

–M’imagine que la bola que té en les mans deu estar ben enroscada.

–¿Per què?

–¿No ho saps? Aquesta bola és la del món. El dia en què a aquest Jesuset li caiga aquesta bola de la mà i es trenque, també el món es partirà en mil trossos.

–¿Com és possible? –vaig preguntar ple d’angoixa.

-Per si de cas, tu no la toques mai perquè pots pro­vocar un cataclisme universal. I ara anem, que les perdius ja estan volant. Emporta’t una bufanda, que fa fred.

   Vaig mirar el rostre del Jesuset i aquesta volta també em va semblar dolç i inofensiu, amb les galtetes de purpurina, el vestit de seda rosa amb brocats de plata i la mà pàl·lida i estesa en l’aire exhibint  la bola del món rematat per una creu. Estava tancat en una urna de cristall i en aquell moment no vaig poder imaginar que es tractava d’una bomba atòmica concentrada sota una mirada de caramel. El meu oncle Manuel insistia que aquell arte­facte podia esclatar si el tocava i aleshores vaig començar a mi­rar amb recel la imatge del Jesuset de Praga que presidia els meus somnis amb una bola en la palma esvarosa, però aquell matí com un gos que segueix al caçador jo anava ascendint pel piló darrere del meu oncle entre esbarzers i espígol, i em parei­xia que el món era meravellós encara que poguera partir-se a trossos. Aquella visió de la natura unida al recent terror inoculat dins de la meua innocència va ser la meua primera ex­periència religiosa. Des de les altes trones calcàries, en els ba­dalls de les quals creixia el poliol i l’anís, veia una gran exten­sió esplendorosa amb la nitidesa d’un dia lívid a causa de la subtilesa del vent de mestral. A la dreta apareixien les terres de Sagunt amb el  fum que  desprenien  les  verdures de l’horta de València; a l’esquerra descobria les agulles de Santa Agueda dalt de Castelló, el Desert de les Palmes i darrere d’aquell mas­sís la silueta grisa del Penyagolosa amb vetes morades; davant estava el mar amb successives franges arrissades amb la tonali­tat d’un estany que et cegava i l’obscura densitat del safir, i baix d’aquella urna diàfana que l’aire de desembre significava, les escopetades del meu oncle Manuel ressonaven quan passava una perdiu deixant-la totalment il·lesa.

IMG_1387 Penyagolosa

Penyagolosa ( Foto Joan Antoni Vicent )

VMP Coberta (IMG_4056)Dill-001p

Muntanyes del Bartolo i les Agulles de Santa Àgueda (Foto Joan Antoni Vicent )

Aquest era el meu món, aquest era l’espai immens i radiant d’un dia clar d’hivern que s’estenia fins al fons més blau de la mirada i entre els meus peus, pels ribassos de pedra seca, s’es­munyien les serps, hi havia aliacrans hivernats, i els matolls i les herbes oloroses em laceraven la carn quan m’enfilava per les roques. Aquesta alta paràbola d’aire en forma de copa que m’envoltava pel firmament era la mateixa que el Jesuset de Pra­ga tenia en la mà, encara que reduïda simbòlicament, però dins hi havia una virtut de dinamita i jo estava en el seu secret.

IMG_3003P

Columbretes, Illa Grossa ( Foto Joan Antoni Vicent )

  Moltes vesprades de soledat recordava l’advertència escatolò­gica del meu oncle Manuel. Quan em sentia abandonat, a voltes en la penombra de la meua habitació tramava una hecatombe mundial només per venjar-me com un menut déu irat.

   M’acos­tava al Jesuset de Praga, alçava la seua urna de cristall com qui li lleva la tapa a una ensaladera atòmica i començava a analit­zar de prop fixament aquella bola encebada amb tots els mals que exhibia amb tanta delicadesa. L’acariciava primer amb la punta del dit índex. Desprès la sacsava amb tota precaució i fi­nalment li pegava diminuts tocs com qui bada una nou mentre el cor em pegava colps en les costelles a causa de la catàstrofe que el meu capritx estava a punt de desencadenar. Sentia cridar els xiquets al carrer, lladrava un gos llunyà i a això seguia el si­lenci hermètic de la vesprada i dins d’ell jo sacsava el món, i aquest poder era religiós i estava unit al perfum de la pólvora de caça sobre el gingebre i els fenassos de la muntanya i també a la visió d’un gran fardatxo que el meu oncle Manuel havia es­budellat d’una escopetada de tedi sobre una penya on rebotava el sol. El Jesuset ple de brocats em mirava immòbil amb ulls de caramel i el terror que cap a ell sentia era similar al sentit d’om­nipotència que em donava. Jo anava a l’escola cada matí sent portador d’un secret atòmic i si alguna cosa m’eixia malament fixava la venjança o el plaer per a un dia D, hora H en què comença­ria el foc general només amb ma­nipular la clau que amagava la panxeta d’aquella imatge sagrada que presidia els meus somnis. Així va nàixer en mi el germen de la re­ligió, la seua primera llavor.

Manuel Vicent