L’hora del Barri

Joan Antoni Vicent Cavaller

(Museu de la Vilavella)

L’Ajuntament de la Vilavella ha ultimat l’emblanquinament de les cases del Barri, a càrrec dels pressupostos municipals. En total han sigut 49 els habitatges on s’hi ha actuat, 19 al carrer de la Presó i 30 al carrer del Calvari. Sols ha restat al marge una vivenda, més altres tres amb fronteres de rajola vista. Hi havia, inicialment, una certa suspicàcia,  però, progressivament, la desconfiança ha anat reduint-se, conforme avançaven els treballs i hom comprovava els beneficis que suposava acollir-se al pla.

el barri

Fotografia de Juan Escrig

Tal com s’indica al tòtem d’informació turística que ha estat instal·lat al creuament dels carrers Calvari i Presó, el Barri constitueix la part més antiga de la vila, juntament amb els actuals carrers de Sant Josep, Pou, Sants de la Pedra i Santa Bàrbara. Va ser  habitat, fins al 1609, per famílies morisques. A partir del segle XVIII els espardenyers van començar a instal·lar-se, fins a constituir una majoria aclaparadora. Als inicis del segle XX rebia altres dues denominacions populars: el Raval i el Gurugú, en record de la muntanya homònima marroquina confrontada amb Melilla, reconquerida per l’exèrcit espanyol el 29 de setembre de 1909.

A la dècada dels 70 del passat segle el Barri va patir una forta transformació. Es reformaren interiorment els habitacles i, fins i tot, alguns es tiraren a pla, per tal de bastir uns espais més concertats amb la vida moderna. Les teulades mores donaren pas a terrats plans. Les façanes deixaren d’emblanquinar-se. S’hi implantà l’alumini a portes i finestres; plàstic a les canals, taulells i marbre a les socalades. Sense comptar el cablejat elèctric. Es va crear una normativa específica per a les façanes, però la degradació va continuar. Als darrers temps feren aparició els aparells d’aire condicionat i caselles, poc adients, per a comptadors de la llum.

Ara, amb l’actuació que comentem, el Barri se’ns presenta als nostres ulls amb una imatge sorprenent, harmònica, mediterrània, un espai digne de ser visitat i viscut. “Açò pareix  Mikonos”, he oït recentment a un visitant. L’emblanquinat, màgicament, ha tingut la virtut d’emmascarar les dissonàncies. Blanc a les fronteres, conjugat amb blau indi i verd suau en brancalades i ampits de portes, finestres i balcons. Colors tradicionals.

El Barri allotja un immoble singular, molt preuat pels banyistes del balneari: la Casa-Museu dels Espardenyers, encertadament restaurada l’any 2010 ( Podeu veure l’àlbum fotogràfic de Joan A. Vicent Recatalà clicant en la fotografia del museu, en la portada del blog).  Però no acaba ací la cosa, perquè esdevé, també, viarany d’accés al Calvari, on es trobem amb les capelletes del Via Crucis, la gruta de Lourdes i, com a coronament, l’ermita del patró. Sense oblidar-nos dels caminets del Moro i les pedres Picadores, indrets on ja s’està actuant en la seua recuperació. Més els xiprers, plantats fa més de 150 anys, amb un exemplar força reeixit, l’anomenat pi Mascle.

Per a finalitzar, voldríem felicitar l’equip de govern, molt especialment la regidora de Patrimoni, Loles Orenga, per l’entusiasme mostrat en la tasca i la seua capacitat de diàleg i poder de persuasió. També l’equip de pintors (Miguel, Paco i Miguel Sebastián), per la seua professionalitat. I, com no, a tots els habitadors del Barri. Són ells els que possibiliten que  història i  vida s’hi agermanen.