Cartes a Irina, 82

Fotografia d’Anthony Cantin a Unsplash

Illa de Wrangel, 3 de març 1969

Li diuen la dona somriure i té la pell d’un blau cel acollidor. Camina sigil·losa pels carrers, que quasi ningú la reconeix. No és a prop meu, però sempre la veig. En èpoques passades fou sempre com les algues i res no mai pogué enfonsar-la. No fou el cas, ara també.

No s’ho podia permetre, sempre al tall d’una lluita invisible, contínua, l’amor que no pot comprar-se, ni vendre.

Amor de peus a terra, insubornable, cabells de llum, aroma de petricor, ulls d’encens.
Quan ella mira, s’avancen primaveres; s’entendreix allò que viu mentre tota mena d’ocellets –festival de vida–li fan rotlle i revolen, i piulen.

Ningú mai podria riure com ella ho fa. És un matís, quasi imperceptible, però –afortunat jo– que l’he vist: ulls cristall, flors als dits transparents i aqueixa llum, no mai s’esvaeix.  No em cal seure a la seua vora.

Més que un nom o assumpte de rima fàcil, l’esbós de lletra quan l’escric, sempre pren vida,  m’acompanya; tant se val si passege, treballe, dorm o respire.

Sempre és i serà seua i li diuen la dona somriure. Passat i futur són intangibles. L’horitzó tan sols li dibuixa un univers obert.

Cara a cara, present, ella i la vida.