Cartes a Irina, 77

Fotografia de David Marcu a Unsplash

Illa de Wrangel, 26 de febrer 1969

Digues-me, què veus allà palplantat davant l’espill?
Ets tu el mateix que fores anys arrere, tot i que encara respires?
És el canvi il·lusori o una encesa multicultural que excreta i absorveix tots els blanc i negres de la Vida?

Mire el transcórrer dels dies, un caminar sense metes fixes, doncs els colors mutants importen embolicats per la consciència.

He introduït els dits a l’altra banda del cristall per sentir-te, Irina. No cal pensar, però sí deixar-se anar; seguir el pessigolleig d’ales de papallona i copsar les altres llums.

Oh dona de neu, cremes la tristesa pel coratge del viure!
Obres la persiana sempre: no són essencials núvols, boires, humitats, ni xafogors. Sempre l’horitzó.
El silenci sap dels somriures i les taronges, al treball, t’alliberen el color que encén la calidesa del rostre.
No et creus important en cap reialme, llevat de l’íntim cau dels afectes.

T’he vist a l’altra banda de l’espill: hi ha una elegància callada, secreta diria jo. Has foragitat tot tipus de murmuracions i una pau blanca escriu als ulls teus diminutes lletres.

Humil, soc un copista de la llum que m’ha encerclat en anorrear-me.

Als palaus desfets de glaç, el fulgor d’un cor: el teu.
Bategues.

https://kitwatkins.bandcamp.com/track/apr-s-midi