Cartes a Irina, 75

Fotografia d’Albert Restifo a Unsplash

Illa de Wrangel 24 de febrer 1969

Hi ha una llum més gran en tu que aquest paisatge infinit de neu glaçada. No se t’acaba mai la claredat del silenci, on bec per col·locar una paraula rere l’altra.

Agafa-les, talla-les, cus-les de nou, fes que el sol t’admire, que els vents imploren enlairar-les com llavors de vida. Escriure no té cap sentit si no ets senyora de la deu on tots els núvols s’agermanen.

Has patit set, però regales aigua i no mai has preguntat qui la necessita.

Has somiat pels altres mentre els malsons t’engrillonaven en cruel atzucac.

Has somrigut a les muntanyes blaves tot i que els plors t’ofegaven.

Algunes vegades neva en abril i el teu cor creix i protegeix tots els qui a la teua vora passen.

Ho sé, ningú m’ho ha de dir. Algun dia recordaràs els quatre cantons on la distància entre aquestes paraules i tu fou molt petita.

També, per a mi, ets un miracle.
Del cel blau, llum ingràvida, sempre regalada.