Cartes a Irina, 74

Fotografia de Biegun Wschodni a Unsplash

Illa de Wrangel, 23 de febrer 1969

És una bogeria.

Açò d’escriure és una bogeria dels qui viuen en una altra dimensió. Això diu de mi la dona dels núvols a sovint:
– Sembles perdut al teu món, aterra!

Així és Irina, visc una dimensió distinta on les lletres s’estiren i m’esbossen contorsions sobre el front, on els ulls cavalquen forassenyats a la recerca de la paraula seda.

He de pensar-te la carta de demà, visualitzar-la, enregistrar-la mentre l’aixeta raja a l’aigüera i camine per llocs estranys, a distàncies llum d’aquest cos que m’enxampa.

M’aixeque amb tu, em desdejune i sures com l’aroma del café, passege i t’olore floral, treballe i seus alhora invisible i real, al costat. No recorde tot allò que t’he somiat dia rere dia, nits de vigílies allargades, però amb la ment oberta i blanca.
A trenc d’alba algú escriu en la llibreta de notes:

“Irina, cromatisme tímbric i melodia de diumenge. Trenques rutines i monotonia. Com la insospitada bellesa de “Traumgekrönt”  o “Liebesode” de les Sieben frühe Lieder de Berg”.

Ho comprendran?