Cartes a Irina, 73

Illa de Wrangel 22 de febrer 1969

T’abilles de perfums fluorescents i les roses esmorteïdes s’esfullen perquè, descalça, no et punxes en passar. Projectes avingudes de pètals com somriures robats als carrers.

Ací, pels corredors atapeïts de lletres, cal fer barandats d’imatges, cercar sons i poblar microuniversos, una manera d’escalfar totes les solituds. Fins a quan ho podré resistir?

No hi ha cases de pedra seca, ni rierols buits arrelats en terra roja.

//On és el sotobosc quan somrius si he oblidat el morat dolç de les pruneres i l’aroma de la ginesta? //

No existeixen praderies de núvols on puga enviar-te –sobre la gespa– missatges secrets. T’escapes del meu cap i, de puntetes, camines en un sentit atzarós que cap vent pot agafar-te. I t’allunyes, t’esmunys, te’n vas.

Oh criatura lliure de l’escriptura!

L’única pretensió que em resta és la teua primavera.