Cartes a Irina, 71

Illa de Wrangel, 20 de febrer 1969

Traspasse la carena i no s’acaba el món, més aviat s’enceta una nova geografia. Era petit i la curiositat pels colors m’empenyia les cames a la recerca d’horitzons infinits. Però aquests no arribaven. Sempre l’orografia m’entrebancava aquest somni.

Vaig haver d’esperar 35 anys després per satisfer-los. I ara t’escric en espais verges, sense línies, límits o renglons que els constrenyen o marquen.
Mire el cel ennuvolat pels somnis, els llig en veu alta per si l’atzar fa que els escoltes. Cal tenir-ne d’amagats a les curtes mànigues de la infantesa; rescabalar-los si cal.

Somnis sense horitzons tallats, sí, allargassats, elàstics, indefinits, per carregar-te els ulls d’un present espurna que t’engegue els cicles adormits.

Arribarà la primavera i em fondré; en veure’t pels carrers, absorbiré altrament la vida que, de tu, regalima.