Cartes a Irina, 70

Fotografia de Derek Oyen a Unsplash

Illa de Wrangel, 19 de febrer 1969

Espere. Espere. No hi ha ningú que m’atenga. Si he de fer consultes sempre sóc el primer, si he d’anar al metge, no mai hi ha cua. No em cal comprar, ni treure diners, ni anar al cinema, ni fer temps per veure els llums encesos de cap avinguda. És indiferent que espere, m’inquiete o siga pacient. No tinc a la vora a cap persona, no sóc a cap ciutat tot i que el món m’engronsa amb afecte.

Recorde, com una realitat llunyana, aquestes situacions i l’aprenentage del respirar profund, conscient.

M’ha servit per a encarar açò que ara és el més quotidià, però no etern, Irina.

Tot agafa sentit més prompte o més tard. Sempre hi ha algú que per nosaltres vetlla. Tot té un procés que hem d’assumir i aleshores la llum ens cau amb una inclinació que no encega, ni crema. De la mà ens acompanya.

També, no sempre ens fereix la Vida. Recorda-ho, respira-ho.