Cartes a Irina, 66

Fotografia de Dave Jo a Unsplash

Illa de Wrangel 15 de febrer 1969

Reconéixer la vàlua de les coses és la forma de fer les paus amb tot.
Això m’ha passat de fa un bon grapat d’anys fins el moment actual, Irina.

Armariets, fou la paraula clau.

Els divendres, el meu fill quan s’acomiadava per anar a estudiar, em deia: – “Bon dia pare, avui és el teu dia, toquen els armariets de la cuina i rebost”. Somreia burleta i jo acceptava la missió. Així fou el descobriment que tot pot esdevenir valuós, des de l’objecte més humil o feina rutinària, fins la tasca més complexa.

Encarava qualsevol projecte com essencial. Podia buidar la ment mentre l’aigua polvoritzada fregava les portes i havia d’eixugar-les amb draps de cotó immaculat. Ja no contava el temps, simplement s’esllavissava entre les mans. Després neteja de frigorífic, manisetes, qualsevol altre treball era dignificat; una cosa rere l’altra, com quan el llapis inicia el dibuix d’una lletra, aquesta conforma un mot i la frase arrodoneix un petit significat per traspuar vitalitat.

És així com el burleta del fill m’omplia de tota l’estima oblidada en les tasques quotidianes. Una altra manera discreta, sense circumloquis, ni prepotent, de fer l’amor.

Amor, una paraula gran, malversada. Davant d’ella, observe el món amb un xic encara d’esperança i preferisc callar, callar, callar.

En tot llostreja l’amor; t’espera delicada Irina.