Cartes a Irina, 64

Fotografia de Robert Bye a Unsplash

Illa de Wrangel,  13 de febrer de 1969

L’èxit, Irina, tan sols és una rentada de cara d’un ego amb ínfules d’eternitzar-se, però que, conscient, se sap efímer físicament i lògica. I no hi ha res més.

Francesca Cacinni fou una poeta i compositora barroca que escrigué 5 óperes de les quals tan sols es conserva una, La liberazione di Ruggiero dall’isola d’Alcina; les altres 4 perdudes, a banda d’escriure música vocal, instrumental, secular i religiosa.

Una dona creativa, feliç per fer allò que estimava malgrat les adversitats de l’època, moltes, immenses.

Tingué èxit Francesca?

No féu l’obra per obtenir-lo, soterrada en prestatgeries d’aristòcrates polsosos que guardarien, si més no un exemplar com una andròmina més, de la qual, passats uns anys, caldria desfer-se.
Francesca en un món patriarcal on tan sols els homes creien tenir aptituds absolutes per a la música i llur interpretació.

Tingué èxit Francesca?

Ella fiu allò que la intel·ligència i el cor li suggeriren; no mai renuncià. Aquest, Irina, fou el seu autèntic èxit. No necessità res més. Paper i tinta, entre d’altres aspectes, construiren un vessant de la seua felicitat.

És aquesta intimitat la que ens interessa. Recorda-ho Irina.

Que diuen construïm palaus als núvols? Doncs això mateix, poca cosa més ens importa. Aqueixa arquitectura senzilla, sense edat, és la nostra.

Quantes formes de dibuixar esclavitud, Irina!
Però tu ets palau i els núvols et somriuen.