Cartes a Irina, 61

Fotografia de Toby Elliot a Unsplash

Illa de Wrangel 10 de febrer 1969

La soledat dels malalts és un plus que ha de ser superat per poder guarir-se.

Irina, començar una carta amb aquestes paraules, quasi sembla com les lletres que visionem en iniciar-se una pel·lícula. Tot seguit pensem: quin esdeveniment se’ns presentarà?
Però allò més cert és la discreta manera amb què ocultem aquestes experiències tan íntimes.

A Wrangel, aquesta illa isolada on veig el transcórrer del temps, hi ha un parell de mots que ho omplen tot: silenci i solitud.

I tot i les videoconferències tècniques o mèdiques quan un virus et visita durant una setmana, no tens moltes ganes de festes i aldarull.
Si almenys tingués una gossa que em fes companyia! I dic gossa perquè, com t’he dit dies arrere, sé que l’estimaré.

Passar la malaltia arraulit al llit, covant altes temperatures i deliris -mentre màquines insomnes no mai s’aturen i envien milers de dades- no és cosa de broma tot i que saps que serà situació passatgera. Per tant, allò que vessa el got del malestar i silenci és la solitud.

No els he viscut en massa ocasions aquests estats, però si ocorren, fa que rumies les vivències de cambres perdudes d’hospitals.

Irina a la maleta del viure també hem de sumar aquests atzucacs. Quan era petit molts dels malsons acabaven en aquests indrets i el terror em somovia les entranyes fins l’alliberament del despertar.

Ara ho pense i somric, car no hi ha cap mala experiència que, cíclica, s’eternitze.

Ara bé, aquest afecte que et professe és i serà solidari, incondicional.

Sempre amb tu.