Cartes a Irina, 57

Fotografia de Johannes Plenio a Unsplash

Illa de Wrangel 6 de febrer 1969

Una cosa que m’agrada de viure aïllat és que el món sembla aturar-se i tan sols vibra la soledat.

La política em treu de polleguera en escoltar certs discursos i actituds.
Silenci i música em recuperen d’aquests aldarulls que massa a sovint són poc edificants. Desconnexió absoluta i prou.

Això no obstant, no significa que visca aliè a tot el que m’envolta, car els budells, de vegades, fan revoltillons.

Dia rere dia Irina et dibuixe cartes com milotxes que necessiten del teu alè perquè s’enlairen. Solquen paisatges per tal de manifestar-te que no estaràs sola.
Secretament i delicada t’acompanyaré fins que els respires.

Has d’evocar l’alegria de tot allò que encara és futur: el dol de la llum s’obrirà a nous horitzons per encetar; et cantaran les roses.

Recorda dona de neu, ets també dona de blaus.