Cartes a Irina, 56

Depressió del Guadalquivir

Illa de Wrangel 5 de febrer 1969

Estic en una gran depressió, però no és meua, ni psicològica, és la depressió profunda d’un vell record.

Avui he fet cama. Irina no he contat els passos amb la ment, com si es tractara d’una repetitiva jaculatòria. Però el rellotge, un d’aquests que sempre van per davant del temps, me’ls ha marcat: 21702.
M’he aturat a la vora d’un brollador natural i d’aigües caldes; en aquest mormolar transparent t’he escrit la carta.

És el cas que m’ha vingut a la memòria el viatge fet anys arrere a la gran depressió d’Andalusia… Camps verds de cereals que encetaven la vida; turons petits i suaus, quasi infinits que semblaven agafar-se de mans els uns dels altres. I això em pintava Ia memòria d’altres colors. Per cada dia passat s’acurta la meua estada en aquest indret. És un cicle que es tancarà i se n’obrirà un altre.

Ara mateix el sol aguaita ja, però encara esquàlid, per l’horitzó.

Irina, no mai m’has narrat -amb tot el que has viscut- quina és la teua carta de colors?

Dibuixa, pinta’ns la vida. Ací, tots contenim la respiració, però esperem el teu gaudi.