Cartes a Irina, 54

Fotografia d’Austris August a Unsplash

Illa de Wrangel 3 de febrer 1969

Irina, no podem renunciar a la pròpia biografia i qui ho fa és un pobre desgraciat, un miserable.

És per això que alguna vegada fem arrere la moviola del viure tot i que sempre hem de ballar el present. Som així, no podem esborrar els records siguen aquests greus o aquells com el cant dels rossinyols.

Irina, recorde el meu primer amor de 5 anys: s’anomenava Enriqueta i el pati del col·legi era un mar de núvols sota el qual jugàvem a la corda. La mirava de reüll i era l’alegria de ma vida. En arribar a casa la felicitat era comunicada a la mare que em besava i somreia.

Després vinguerem els primers poemes escrits a les blaves llibretes “Cuaderno” on multiplicava aquest amor cada dia en la contraportada alhora que descobria Aleixandre, Eluard, Aragon, Maiakovski, Cernuda i tants altres. Uns amors que no mai m’atipaven.

Més tard aparegueren aquells amors marins a les platges, Salou, Cambrils, amors filosòfics i d’estudi i a la fi, les Cartes a la dona dels núvols. Experiències sense maldat i integradores on Bramhs, Mahler, el místic Bruckner, Wagner, Ravel, Prokoviev, Txaikovski, Shönberg, Berg i Messiaen em falcaren. Mire la casa a través de la pols dels dies passats i em reconec autèntic, transparent, feliç.

Se’m mostrà el definitiu, el trobat i no cercat, el carn de la meua carn, l’arrelat a tots els ets i uts, aquell les passions del qual foren enregistrades per sismògrafs de paper, foc i gel. Aqueix amor que no mai s’aturà i amb els dies he vist mutar i, alhora, encongir i engrandir-se. Arribaren els fills, les boires i els colors, la vida que en construcció anava cap endavant, amb encerts, esperances i errors. Acotxàrem crisàlides, caminàrem Transparències, Passarel·les, L’amor. Això ha estat la felicitat dels meus dies, la serenitat cultivada, l’aprenentatge de l’assossec, el saber-se prescindible, el silenci que m’ha dut a tu…

A les mans t’he esbossat aquests petits amors, allò que m’ha estat essencial.  I, a sovint, pense quins hauran estat els teus.

No resta mort res si ens deixa un bon record. I això, també, ens humanitza.

Així sia!