Cartes a Irina, 52

Fotografia perTy Koh a Unsplash

Illa de Wrangel 1 de febrer 1969

Hi ha una revista de crítica, ressenyes i manifestacions literàries anomenada Núvol. La consulte pel web ara que puc fènyer i estirar el temps a voluntat.
S’ha posat de moda afegir en màximes allò que algunes espases de primera han dit sobre l’escriptura. Em pregunte si estaran ben esmolades i somric.

L’altre dia parlaven d’Anton Txékhov, d’alguns comentaris fets on afirmava que en escriure un relat, conte o ficció calia desar-lo al calaix una llarga temporada. Després calia recuperar-lo i veure com li ha afectat aquest pas del temps per calibrar la seua solemnitat literària.

Nosaltres Irina no som de matar cap pare per despuntar com a fills competents; això també em treu somriures des d’aquestes entranyes d’aigua.

Si fóra així, com podria escriure’t Irina?

Quines catàstrofes es produirien als focs interns que em consumeixen?

Cada matí aboque al paper totes les incandescències, gasos, bombes, lapil·li i cendres per fertilitzar el teu present de somriures. Terres negres, poroses, encisades per gel i foc. Paraules volcàniques on s’evaporà tot l’afany figuratiu. Irina, a les corbes del teu nom, protagonitzes melodies on sure sobre tristeses secretes.

La vida no és allò que captem pels ulls, aqueix moviment extern, voluble, efímer. Existeix una altra, oculta, que no tots poden beure: uns s’ofegarien en un got, altres plorarien extraviats.

En aquest capvespre solar taste les teues aigües profundes: no mai més tindré sed.

De lluny estant i a l’ombra dels cirerers, Txékhov et somriu.