Cartes a Irina, 50

Agrair fotografia a Nelson Pigossi en Unsplash.

Illa de Wrangel, 30 de gener 1969

Són les pàgines del vocabulari ocells exòtics que vénen a cercar-me per construir la més bella metàfora per abillar-te viva.
No es tracta de patrons, ni del teu nom corbat i imprés als teixits, ni del seu tall, ni com cosir-los, ni d’ajustar-te vidrets o adreços.

Solament tu, la bellesa intangible.

Tots els elements de la llengua, morfologia, semàntica, sintaxi i fonologia s’obren a la teua presència per adonar-se que ets l’única flor d’un jardí invisible. Jardí que, dia rere dia, floreix en mi per manifestar-se a la indiferència d’un món que no mai podrà trepitjar-lo. A recer d’aquest refugi i amb l’oxigen que crema neurones ensucrades et trobes sana i salva.

Irina, no necessites cap tipus de protecció, i si alguna persona així ho entén, va molt errada.

Tot existeix dins meu (relleus als teus iris) i ningú no pot traspassar el llindar per tal de ferir-nos. Allò que pense és real. I aquesta realitat és un paisatge immune a la decadència.

De la mà dels mots ho omplis tot.

Solament tu, Irina.

Solament.

Misteriosa.