Cartes a Irina, 48

Fotografia de Cassie Matias a Unsplash

Illa de Wrangel, 28 de gener 1969

En realitat, no cal fer cara de circumstància per adonar-se, Irina, que aquest món rutlla prou malament.

Però és clar que si parlem del món, cal desfer l’abstracció de l’enunciat i posar-li cara, concretar i, per tant, aterrar molt més: els homes i dones som els responsables del present i de tot allò que llegarem a futures generacions. Sí, les persones actuals, no hauríem de llancar la misèria i responsabilitat als altres, car tots la transpirem. Una mica o prou, més uns que d’altres en són culpables. Uns per actuar, la resta per l’omissió.

La literatura, Irina, es fonamenta en la realitat, però aquesta darrera -per més sucosa que se’ns presente aquella- sempre anirà per davant uns passos. La Realitat ens incrimina. No és un problema matemàtic o tècnic  el d’aquest món que es desfà, sí, en canvi, un problema moral que cal solucionar.

Ací dalt, des de l’Àrtic, el planeta pot ser analitzat d’una faisó distinta a la manera comuna de fer-ho, amb uns paràmetres molt menys encotillats que des d’altres latituds properes als tròpics o zones temperades.

Observem les catàstrofes ambientals i les causes per les quals són produïdes. Observem el tracte personal dels individus i el tracte de l’àmbit dels negocis,  el dels països i dels seus dirigents, responsables polítics i morals. La política, aqueixa noble passió humana d’ordenar i promoure la vida, massa enverinada i càustica s’ha tornat. Miserables molts dels qui diuen representar-nos!

Fan pena tots els seus escarafalls que tan sols apunten al narcisisme més estúpid i barroer. No proposen solucions, tan sols lladren tot creient que quant més soroll, tanta més raó tindran: quins efluvis surten dels cors per on parlen! Putrefactes!

Una enganyifa, una gran estafa aquella que la humanitat s’ha d’empassar Irina!

M’exaspera l’estupidesa amb què s’embolcallen i l’infantilisme a què ens sotmeten.

Irina, inventa’t una melodia, projecta-la als núvols que ara mateix mire!
Que exorcitze els sorolls d’aquesta púrria ineficient i creguda imprescindible.

Senzilla, delere la teua llum. L’esperaré ara, qualsevol dia…