Cartes a Irina, 46

Fotografia de William Justen de Vasconcellos a Unsplash

Illa de Wrangel, 26 de gener de 1969

Les melodies en to menor són més tranquil·les i melangioses, guaridores d’aquesta ànima meua. Ho he pogut experimentar al llarg d’aquest regal de vida, però avui una vegada més.

Sobre les 15:35 he tingut una lluita brutal amb adreces mac dels perifèrics informàtics i IP, car una ventada ha trencat el pal de la parabòlica que estavellada sobre el glaç del sostre i tot seguit pel terra ha esdevingut una acordió.

Ha estat una lluita sense descans contra el vent feridor que em clavava els ullals a les galtes i les mans semblaven membres morts amb rigor marbrenc. No hi havia forma d’enllaçar cap mínima sensibilitat. Tot sol, amb perns llargs, femelles, virolles i brides extralíriques, he hagut d’instal·lar-ne una de nova.

Vaja Irina, una feina de passamaneria poètica 3.0.

L’antena d’1,50 de diàmetre arreplegava tota la tristesa del món i vents d’esglai.

Així que en entrar a l’esfera, escalfament de mans i rentat del rostre,  nova configuració del sistema i perifèrics per xarxa, i, al capdavall, soterrament de la misèria acumulada al Web Profund.

Connectat amb el món i amb aquesta simfonia de Rakhmàninov surant per casa, t’he pensat d’una irisació adolescent: una dona meravella, el rostre d’alegria.