Cartes a Irina, 45

Fotografia de Dawid-Malecki a Unsplash

Illa de Wrangel, 25 de gener 1969

He escrit moltes cartes manuscrites en aquesta vida, Irina.

Als parents, amics, en l’adolescència, la joventut, durant els mesos de servei militar, a persones empresonades… He escrit cartes no lliurades i d’altres perdudes, aquelles desades als bancs dels parcs solitaris d’hivern de les ciutats més diverses. Lletres de les quals no mai he sabut res més.

Ara t’escric tot i que, potser, no mai les lliges. Hi ha alguna possibilitat mínima, accidental, que pogueren arribar als teus ulls.

Sé que algun dia et veuré pels carrers i el sol ens acaronarà les mirades. No podré comptabilitzar-te el nombre de mots, ni les expressions o modismes, ni les subordinades de relatiu, ni els temps verbals emprats, ni els adverbis de l’esperança que hi he dipositat. No podré.

Tots els subjectes i predicats han volgut acostar-se al teu cor; i també el cervell ha volgut connectar les sinapsis perquè l’emoció t’assossegue.

No ha hagut cap altra pretensió. Sí la més gran i absoluta llibertat de ser jo mateix, amb límpid traç davant teu, la resta em despreocupa. Ni cites, ni publicacions, ni elogis, ni egòtiques consideracions.

Ballen les lletres joioses en la seua nuesa, relaten el desig més milotxa de benestar per a tu. Aquesta pau, alhora arrela i s’enlaira per compartir-la amb tothom.

Teua, també ho és. Com aquestes mans d’afecte.