Cartes a Irina, 44

Fotografia de Federico Respini a Unsplash

Illa de Wrangel, 24 de gener 1969

La naturalesa de les coses sembla, de vegades, estranya.

No podem amb tot Irina. Creiem controlar l’esdevenir, i aquest simplement és una perenne sorpresa. Desconeixem el perquè de quasi tot.

De temps enllà que et viu pels carrers fins avui, han passat tants secrets, hores vives i llunes que els sons reparadors no puc imaginar-me’ls.
Si tots els interrogants oberts als teus llavis no han trobat el camí de la resposta, almenys el contrast de paraules i silencis voldria hagueren estat un bàlsam. Cal soltar el llast de les preguntes que corroeixen i estendre al sol les meravelles i esperances del passat que foren viscudes. Llevar l’àncora i visitar aurores amb paisatges de diferents horitzons. Aquest assoliment darrer és una tasca en què no podem permetre’ns cap desmai.

Una rutina no és més que una acceptació de constructes racionals per interpretar l’existència. Foragitem-los un rere l’altre.

Llostreja, s’eleva al zenit i cau la llum al nadir, humil.
Arreplega-la.
A les teues mans bec, a borbotons, la tendresa que raja.