Cartes a Irina, 42

Fotografia de William Warby a Unsplash

Illa de Wrangel, 22 de gener 1969

Xafarranxo de neteja avui.

Munts i munts de papers que hauré de reciclar.  Previ espant de la pols quieta fins reordenar prestatgeries.

Amb dissimulació, escoltar la simfonia del rellotge mentre passe la baieta humida per taules, monitors i algun marc de fotografia.

De cua d’ull veure com fumeja el samovar. Hora de preparar un te verd. Inspirar l’aroma agradable i treure unes galletes de sucre roig i canella. El temps, aleshores, se’m glaça i em bullen records d’infantesa que no mai es dissoldran. És per això mateix que ho escric, Irina.

Si, per atzar, algun dia les cavernes habitaren ma memòria, tindria una veu i els sons primigenis per llegir-me aquests bocins de senzillesa feta vida. Potser siga com retornar a les veus, als sorolls i vibracions del ventre matern. Allò primer i darrer alhora, el cercle vital.

Agafar-se als mots, una petita salvació, la humanització de la carn, l’empelt i millora sobre la consciència rèptil, el naixement de l’empatia, de l’alteritat.

No estem, ni estarem mai sols, Irina.
Qui ens llegirà l’arrel d’aquest amor covat, ara fet arbre vell?

Que una veu de llum encenga l’escalfor!
Que ens abrace, inconscients nosaltres, amb alegria!