Cartes a Irina, 40

Fotografia d’Alex Holzreiter a Unsplash

Illa de Wrangel, 20 de gener 1969

Vull declarar-me Irina.

Passe més calfreds pel volteig de campanes imaginàries com la involució moral i intel·lectual que patiu per on vius, que ací envoltat de roques basàltiques i caramells de glaç.
No hi ha prou sal al món per desfer aquesta estultícia de voler clonar milhòmens i “salvapàtries” gasius. Fa feredat aquest brou on arrela, intimida i es nodreix tanta superxeria i fanatisme.

Irina no podem vendre la bellesa, la llibertat a aquesta colla de fenòmens decadents, imberbes o postissos. Tant se val.

El silenci no és moneda de canvi; no ens mourà l’odi, ni la revenja, però cal amputar aquestes fantasies de somiatruites envejosos que projecten en els altres la seua ineptitud i curtedat.

Irina no hi ha sentiment de culpa en aquestes paraules. Però no podem atiar les cendres del menfotisme al segle XX. No val qualsevol enganyifa, no hem de permetre tanta obscena manipulació.

Respirem fons l’aire pur dels cims glaçats. No hi ha obstacles impossibles. Contra la desesperança se’ns obrin els horitzons del compromís: aquesta també és la nostra literatura, petita si vols, però assenyala camins més enllà de nosaltres; la gràcia i el gaudi no són privilegi d’uns pocs estirats.

Dels meus llavis al teus, creixen pètals de lletres i aromes: la rosa es regala, no és cap propietat, no hauria de ser posseïda.