Cartes a Irina, 39

Fotografia de Scott Osborn a Unsplash

Illa de Wrangel, 19 de gener 1969

S’anomena Glòria; isòbares i hectopascals me l’han mostrada ja a l’alba. És un gran depressió que avui fregarà la terra per on camines Irina.
La festa del Patró passada per aigua.

Les impressores s’han tornat boges de bon matí. El anemòmetres de molinet es movien d’esma; en canvi els ultrasònics amb les sis puntes esfèriques deixen circular l’aire i, en passar, les ones sonores esdevenen dades que mesuren velocitats i direcció dels vents.

He sortit a l’amplíssim carrer inexistent i els mirava; no és el meu temps el mateix que frega la teua pell; però pensava -tot observant- aquest deixar escapar-los.

Irina no retingues passats, deixa’ls córrer: com perfum lliure a les galtes, inaugura somriures que la llum de gener ja t’arriba. Ací dalt, en aquesta penombra caduca sembla que el vent matiner s’ha adormit; ni la rutina és cap pena: taules, observacions, notícies, menjars, passejos i somnis.

La vida, un cicle que es repeteix, necessita que la conduïsques. Pedala al vent, sota el sol o la pluja, no t’esveres. A la nòria del viure, cal somriure-li.

En el silenci d’aquesta bitàcola anote inquietuds. Els núvols no sempre ploren.