Cartes a Irina, 35

Fotografia per 𝗔𝗹𝗲𝘅 𝘙𝘢𝘪𝘯𝘦𝘳 on Unsplash

Illa de Wrangel 15 de gener de 1969

En la soledat de qui escriu observes petits moviments, canvis de ritme, silencis com en una peça musical que, inadvertida per al gran públic, és entesa pel director. Aleshores flueix la simfonia, el miracle aflora.  I això et salva de la catàstrofe més profunda, del solipsisme més cruel.

En aquest precís moment te n’adones que la senzillesa callada de l’amic, batega amb i per tu, i li poses carn, ossos i una ànima passeja pels ulls amb què et mira: esdevé fesomia.

Cada dia, Albert surt de la boira més freda; i estén a les xarxes -per un univers que no físic t’arrapa i cauteritza alhora- mirades sobre les teues lletres. La qualitat de l’amor.

Irina, llavors esbrines que no estàs sol i ho saps; i ho veus i sents un pessigolleig als dits del cor mortal, però vivificat.

Irina, no has sentit com voldria pintar-te en la llum, que tot l’univers s’amaga tot als teus ulls?