Cartes a Irina, 34

Illa de Wrangel, 14 de gener de 1969

A la vida Irina quasi tot és aleatori, casual en diríem.
Per exemple, ho és l’any d’aquestes lletres que t’escric de fa dies. Calia posar una data i vaig pensar aquesta per motius que no cal desvetlar. I així tantes altres coses i experiències.

Sabries dir-me les persones que avui han mort al planeta nostre? I els animals?
Podries comptabilitzar els animals que han sacrificat o executat per al mercat de la carn? I els arbres que s’han cremat o talat? Podries fer una aproximació de la vida extingida un senzill dia hivernal com aquest?

Sí, sé que són preguntes que, discretes, ningú no contesta; l’horror ens cremaria la consciència i ben adormida que la tenim als balnearis de l’estupidesa.

És el que té passar tantes hores amb soledat. Hom té temps per banyar-se al barranc de la susceptibilitat calda, no molt lluny d’ací, a 17 quilòmetres direcció nord-oest d’aquesta esfera.

Dies arrere llegia a la premsa comentaris d’aquest tipus, tot reflexionant sobre la mort d’una persona escriptora: “Ens queden els teus llibres. Ens queda la memòria del temps compartit”.

És clar, no sabem la seua mort, tan sols la imaginem, però és una notícia trista. Totes les morts són iguals, al capdavall pèrdues. Així i tot ningú no parla dels llibres no escrits o dels malaguanyats, ni dels escriptors que no fan llibres, però els escriuen, –online diuen ara– tal com se’ls esgota el pols de la franquesa.

D’aquests diran potser aqueix ” Ens resten els seus llibres, i totes les martingales del gremi? “.

Bé, ho he dit fa uns instants, la soledat revoluciona les neurones. Algú parlarà de persones que treballen reconstruint la llengua exterminada per l’estultícia de certs governants? I d’aquells que no són protagonistes de res, llevat de l’oblit dels  congèneres?

Ja veus, reflexions de la llum a les neurones mig glaçades per aquest ambient. Tot açò pensava mentre observava una cambra assolellada d’una revista d’interiorisme: desitjar un indret així, allunyat de temperatures extremes, on la ment balla sense calfreds i el cicle de les estacions es perpetua.

Irina, t’escric de qualsevol tema, amb diversos registres, sense ordre ni concert, amb les entranyes sobre la taula. Excuses per foradar les parets de la tristesa teua endevinada.

Dona de neu, embolicada en l’oblit més quotidià.
Cercle i ull d’aigua on intente la set més pura en un món que, indiferent, viuen ben pocs.