Cartes a Irina, 33

Fotografia de trevor Cole a Unsplash

Illa de Wrangel, 13 de gener de 1969

Avui he tingut un dia molt complicat Irina. Però jo no sé res dels teus. De fet, no sé si aquestes lletres t’arriben o coneixes que van adreçades a tu. Sí ja sé que som al 1969, però la literatura pot generar cataclismes i canvis, grans fites, reordenar els descobriments científics, car ella, la reina, batega al fons dels humans: té carta blanca.

He rebut lletra d’un amic on diu que m’esperes. Realment li comentava que encara no havia encetat la teua per a demà, i així, com seguint la broma, li demanava que me l’escriguera.
Això tan sols i sense obrir la boca em contesta pel xat que “tu m’esperes”. Ni que t’haguera comentat res. Ja saps els amics, les il·lusions que es fan, etc… Excuses per parlar.

Molt d’hora ha hagut un col·lapse i per l’emissora m’han demanat que reiniciara tots els sistemes de ràdio i informàtics; també que reorientara les parabòliques. El dia era clar; ja saps, en dir clar, el que suposa per aquests indrets d’hivern, una penombra acollidora i poca cosa més. Però així i tot feia un fred que glaçava els ossos.

De tant en tant, per divertiment, i per provar els músculs del riure trac al carrer els vaquers; i dit i fet, tot el fum que emeten els teixits, en obrir la porta, es cristal·litzen en segons. El baf també fa petits cristalls sobre barba i bufanda. Vaja que enyore les temperatures del sud i les fruites menjades dels arbres.

Se’m fa una mica pesat si ho rumies i rodes els llapis sobre la taula, però com que he d’estar alerta no tinc temps. Bé que ho saps que cada grafia dibuixada sobre fons blanc és una excusa senzilla d’acostar-me als teus batecs. Aquesta soledat existencial i silenciosa, sí és autèntica. Però li faig massa voltes, i concloc com és possible sobreviure a la soledat acompanyada on tu vius?

No seràs, també, víctima d’aquest trist parany?

Irina, trau de les butxaques uns somriures, esbossa’ls; els cumulonimbus me’ls faran arribar.