Cartes a Irina, 32

Fotografia de Bob Canning a Unsplash

Illa de Wrangel, 12 de gener de 1969

Com aquesta música, fa un mes exacte que t’escric paraules adolescents i alguns m’han dit de tancar l’aixeta del verb, que cansa.

Som tan estranys i diferents els humans que, de vegades, em reconec abans amb els animals i coses que amb ells. No cal fingir, ni seguir convencions, tan sols ser.

Com de complexe açò, construir persones amb els ulls de les paraules, edificar les consciències sense provocar ferides, obrir-nos a l’horitzó i acceptar la diferència sense pintures fosques, sense prejutjar.

Escriure’t és projectar la mirada lliure, embrutar-me les mans amb la paleta i pinzells de la llibertat.

Així que perenne adolescent, rajaré a cor obert el que sóc, em buidaré aliè a allò que manen els gurus presents de la literatura.

T’ho diré sense embuts:

– Digues-me Irina, qui pot encerclar el perímetre, els límits on habita la bellesa?

Oh dona de les neus, cavalques silencis, plous ma petita veritat.