Cartes a Irina, 30

Fotografia de James Eades a Unsplash

Illa de Wrangel, 10 de gener de 1969

Tinc temps, massa temps per pensar i fer. Cada dia he de decidir el menjar que em faré en aquest lloc inhòspit, però on dispose de totes les necessitats vitals ben cobertes.

Pots visualitzar que el congelador exterior, és molt més gran que aquest de l’esfera on visc. Així que avui he pensat fer al wok unes verdures amb espècies tocades amb salsa de soja i un polsim de llavors de sèsam i lli. Tot això acompanyat d’un ou bullit. Si almenys t’haguera vist pels carrers, m’hauries pogut dibuixar un menú amb somriures. Sense adonar-te’n, te’ls hauria enxampat. És el cas que mentrimentres les màquines no mai s’aturen en les seues tasques, cuinaré.

Irina, al capdavall parle sol, envoltat com estic de tot tipus d’andròmines, ordinadors, emissores de ràdio, telèfons i televisors. He de falcar la pròpia subsistència. Una volta al més em duen les vitualles i comandes fetes. Aquest és l’únic moment de contacte humà, molt limitat i que, a més, l’oratge sempre condiciona.

Avui hi ha un grau més de claror que ahir, i així és i serà in crescendo, dia rere dia. Això i aquesta ment espartana m’han salvat en més d’una ocasió de la barbàrie política i conjuntural del moment, del brogit d’un món que cada volta m’és força estrany i allunyat dels interessos personals.

Què puc dir-te de la resta? Tan sols que visc en un món blanc abillat de silenci, proper, embolicat d’una por torbadora pel profund crepitar.