Cartes a Irina, 28

Agrair fotografia a Sergey Pesterev a Unsplash

Illa de Wrangel, 8 de gener de 1969

Escriure’t cada dia una carta, – de bell nou, com si fóra la primera,- és com arribar a un poble desconegut on no saps què pots trobar-te.

Inicies el camí i en girar la primera cantonada tastes la font que raja, més endavant veus una pintura que embelleix una façana tot falcant la història de cada maó soterrat, de cada paret on l’amor ha arrapat tot el fred de les matinades i, tot seguit, t’arreceres a un racó de sol per tal d’observar el córrer d’uns núvols allunyats en la tardor.

Escriure’m cada dia una carta, on tot just comprenc la subtil dissolució d’una diferència identitària. No camina un tu, ni un jo, nosaltres, som nosaltres els vianants.

Rere la finestra on ara treballe tan sols hi ha una penombra de llum i una accídia que, sosté com pot, els ritmes circadiaris per fer créixer aquesta volguda lírica.

Irina, converse imaginàriament amb fantasmes que et coneixen i t’estimen: els demane que no t’esglaien, ans el contrari els xiuxiuege el teu nom perquè esdevinguen refugi, i així recuperar-te els vestigis passats de felicitat.

Fa fred Irina, molt de fred en aquest desert glaçat, però aquests mots són petites bombes comunicades entre si perquè circule en tu l’alegria.

El demà serà la insistència d’una nova caminada, d’uns altres carrers amb la llum que canvia, d’uns altres pobles.
Sempre.