Cartes a Irina, 24

Agrair Fotografia a Ludovic Charlet a Unsplash

Illa de Wrangel, 4 de gener de 1969

Avui he tingut correu d’un veí del poble. La solitud, Irina, sempre és relativa, sempre.

Pablo, un veí que viu a Sevilla m’ha saludat tot fent referència a “l’escriptor de les Cartes a Irina” i li he somrigut. M’ha demanat que si les cartes li les adreçava a algun animalet. Ell sap que professe una empatia envers tot tipus d’animals.

Vaja, quina sorpresa!

Li he contestat per correu que no, que eren adreçades a una dona real.

Cada dia, Irina, m’imagine el passar d’una cartera i en creuar-me amb ella la salude; li dibuixe un nom, Fina. Amable, li pregunte si encara s’envien cartes d’amor, a la qual cosa contesta que molt poques i que la majoria d’elles són enviades des de la presó, amb dibuixos i molt colorades. Tenen molt de temps- em diu.

I, aleshores, recorde totes aquelles enviades anys arrere mentre llegia les de Franz Kafka a Felice Bauer i Milena Jesenská.

Quina joia la meua d’aquells anys passats!

No és que ara no la tinga, però és més assossegada, ben diferent.

De jove llegia literatura biogràfica i epistolar; gaudia de veure la psicologia dels personatges, la manera com expressaven emocions, la passivitat activa del saber escoltar, l’actitud emprenedora on vivien, tot això em meravellava.

Vés per on, ara t’escric i desconec si aquestes cartes seran begudes pels teus ulls o restaran als llimbs, eternes i ignorades. En algun moment imagine si seran llegides per altres llavis que no siguen teus o meus, què en pensaran?

Al capdavall, tan se val. Escric i, en fer-ho, una efusió em trasbalsa i emociona.
Venturosa i feliç la meua sort!

Digues-me quin miracle ha de succeir per apropar-la a l’oreig del teu món.