Cartes a Irina, 19

Agrair fotografia a Sergey Pesterev a Unsplash

Illa de Wrangel, 30 de desembre de 1968

No és el sol un ocell que s’enlaira a voluntat per a allunyar-se de l’horitzó; intenta petits tirabuixons, però en aquestes latituds sempre resta atret per la terra. Tampoc no s’escapa de les lleis de la vida. La possibilita, però n’és inconscient.

Per això mateix escric, dia rere dia, sabedor del fracàs de les lletres tot i sentir la fortalesa d’aquest cor.

Irina, hem d’abatre amb el mall l’enclusa freda i fosca; la rutina del soroll engegarà ritmes solitaris, profunds. Per habitud sé que, al capdavall, vessaràs melodies. Nosaltres t’oirem.

A la taula on treballe, a banda de papers quadriculats, monitors i el traqueig de les esferes matricials que no s’aturen, tinc un llibre groc el canal del qual és mig brut per l’ús, “Els verbs valencians”. Això que és tan poc, però alhora tan gran, ha estat el meu llegat.

Fixa’t que l’he obert i tancat anys i panys; és costós i complexe d’aprendre’ls, però encara més, com la Vida, conjugar-los.

És aquesta, la nostra autèntica riquesa; Irina,  no la fem malbé.

Pronunciar-los, dir les teues lletres Irina, la veu que, en aquest desert nevat, és esperança, el futur proper.