Cartes a Irina, 17

Agrair fotografia a Jonatan Pie a Unsplash

Illa de Wrangel 28 de desembre de 1968

Això és el que voldria, obrir els ulls i sense cap full escriure’t amb la mirada.

No he de buscar res, no. Seguisc els ecos de la llum i tot se’m revela lliure i etern. La innocència si observes la claredat del cel i, sota el glaç, la transparència de l’aigua.

Tu camines pel reialme de la neu i l’amor cruix allà per on trepitges: aguaiten raboses i conills, fan càntics que s’ouen des del fons de les llodrigueres; aterren els cignes migradors al teu pas, les foques nodreixen les cries al sol sense cap temor; el gran duc blanc fa cercles per avisar els estels diürns i els ossos, a distància, grunyen; així és com, en lloc tan inhòspit, la vida et somriu. Sóc privilegiat per esdevenir testimoni.

Obrir els ulls Irina i esclatar un himne que bressola altres vides.
Totes aquelles que sense ser-ne conscients t’estimen.