Cartes a Irina, 15

Illa de Wrangel, Boris Solovyev

Illa de Wrangel, 26 de desembre de 1968

Ho sabia; era inevitable que en qualsevol moment ens trobàrem.

Fou ahir, a boqueta de nit, quan en aquell carrer de desnivell granític enllaçàrem les nostres mirades.

Tu venies amb una gravetat que et perseguia els ossos i jo baixava cap a tu mentre observava aquest paisatge de perennes desmais. Vaig donar-te la mà i tota la tristesa em fou transferida.

No podia fer preguntes estúpides, de circumstància… Així que un sincer “com ho duus” fou la clau que et donà l’oportunitat. L’únic a fer era escoltar-te les neus que teixien laberints impossibles de véncer.

Ho sabia, havia projectat aquesta escena massa vegades; la realitat fou prou diferent, més natural.  Al palmell vaig ofrenar-te un foc i oasi que gentilment acceptares.

No hi hagueren compliments absurds Irina; tan sols un Nadal esplendorós en acceptar les mans al comiat.

Fou així i, en despertar-me, tot ho vaig considerar ni fingit, ni il·lusori, més aviat autèntic, ferm, tan real…

Ara udola el vent per endur-se la boira que t’envolta de tristesa als cimals llunyans, als cimals que cremen de fred.