Cartes a Irina, 12

Illa de Wrangel, 23 de desembre de 1968

Agrair fotografia a Wil Stewart a Unsplash

Ets qui ets, Irina. No n’has d’aparentar res.

Així m’agrades, en estat pur, amb l’elegància senzilla. No surts a les revistes, ni corres rere draps de moda, ni mai abilles la ment de grandiloqüència espúria. Alguna vegada (burxe al calaix del cor) t’he vist pels carrers, al llavador, en festes i concerts.

Al davant, en la pantalla blanca, el cursor parpelleja i això em recorda la calidesa, la terra nostra creixent als ulls teus, llunyana i alhora tan propera.

Avui l’oratge és ras, apunta en l’horitzó un sol esfumat, petit, lleu, emboscat. Fa pocs segons t’he trobat a la xarxa, discreta i transparent: feies respirar la fotografia.

Escriure’t aquestes lletres no manifesta res d’extraordinari. Una carta és tan sols un llenç; la provatura per dibuixar aqueixa neu paradoxal d’estiu, la lluentor amagada que per tu vibra de tendresa.

Ets qui ets, anònima i veloç en la bellesa, distinta, callada, irreemplaçable, Irina.

Encenguem-nos de felicitat!