Cartes a Irina, 11

Agrair fotografia a Tuedi Häberli a Unsplash

Illa de Wrangel, 22 de desembre de 1968

Tendre teixit de la llum la pell; l’obscuritat visible amb què te’m fas present.

 Calcule distàncies i no és impossible atansar-te. Ets l’ombra de la veu i insistisc a acompanyar-te una volta i una altra encara més: i una rosa i un jardí m’esclaten de les entranyes cap a la glacera muda que m’agombola. Titil·la el silenci, silenci físic que m’agullona les temples i reconec l’agitació.

El sol dels afores on visc fa que em distraga: només hi ha límits mentals. Aleshores, m’abandone a la llibertat dels solitaris en aquest indret tan a prop de la teua ànima.

Grave frases estranyes sobre el paper i així m’agafe per tal de surar, per no caure en un clavill de dagues fredes.

Dissolem l’espai, amortim tanta absència!

Irina, ací no s’enlaira cap ocell, ningú no plora.