Cartes a Irina, 6

Ossos Polars, Noaa

Illa de Wrangel, 17 de desembre de 1968

S’acaba la tardor on vius i s’acosta silenciós l’hivern.

Ací, al paradís dels ossos polars, els éssers més solitaris, la nit acampa eterna dia rere dia, sense escarafalls.
És indiferent si isc fora perquè m’acarone un vent gelat o aguaite per aquests finestrals eterns i glaçats de fred i foscors.

La vida continua, i és l’única que tenim. Recorde temps passats, també els teus i imagine els amics, els diumenges, la volta i els parcs. L’escola, aquells amors i confidències d’amagatall.

Anys després em contaren com et varen estimar alguns; m’ho narraren amb tendresa.

Així, és per aquest amor profund, que has de treure aquelles bruses perfumades amb colors de vetiver i espígol. Has de caminar pel cel; i al sol que ets, donar-li una altra nova oportunitat.

Les llàgrimes són cristalls on el temps vibra; com caramells de glaç que xiulen, xiuxiuegen el nom teu cada matinada: aqueixa petita escalfor al paradís de les neus eternes.