L’adolescent que duia tot el cel i la mar als ulls.

Ara fa quatre anys i encara veig la tristesa pels carrers i no sé què fer i no voldria que fóra així.
És per això que escric aquest grapat de lletres blanques per escampar-la, per fer-la ben lluny i recordar tot l’amor que ens inspirà i encara en nosaltres palpita.

3 de juliol de 2015,  09:35, al facebook de Jana Gos d’Espadà,

“No vaig parlar mai amb ell una conversa.
Simplement li somreia i li desitjava un bon dia en passar per la porta de casa mentre agranava el carrer.
Tenia uns ulls de mar i tot el futur incert, però per davant.

Ara, continue pensant en ell. Fa pocs dies que se’ns ha anat.
També per a tots els qui l’han estimat i sempre ho faran.

Avui he vist un video sobre la desaparició i aqueixes coses sobre les quals hauríem hagut de prestar més atenció. També he sentit com de soles resten les persones que ens estimen.

Tot i que les històries són ben diferents, totes dues porten a la separació.

No ho he pogut evitar.
Novament he pensat en l’adolescent dels ulls clars.”

http://youtu.be/4bHu8XQz0JU