Mare que pintà la vida

MARE QUE PINTÀ LA VIDA

A la memòria de Rosa Sánchez Tauste.

A la memòria de Rosa Sánchez Tauste.

Ella ha mort als colors,

i jo n’aprenc per narrar-los
i recordar-vos-els.

Ella,
alta com un freixe,
donà el seu viure,
taral·lejà melodies,
paraules, cançons
als seus llavis.
I ara el fill les recorda,
les engronsa i recita
en moviment circular i etern
irradiat de vida.

Ella diu el fosc i el gris
i li somriu en l’or crepuscular
de la memòria
que no mai s’apaga.

Ella diu el verd
i creix la primavera als ulls
d’un cel que l’envernissa
el cor i no mai més plora.

Perquè plou d’amor,
ben dens. Tot l’amor
que fou capaç d’omplir
en la berena, en l’aigua
d’aquell got i als plats,
en l’espera d’aquell parc
on ell, petit, feia tentines
i carreres
i se’l mirava.

Ara -d’argila cuita-
però tot un home,
reviurà en les mans
els ulls i els llavis,
tots aquells records
de la mare
que li pintà la vida.