GOTS

Cada dia escura allò que esdevé més imprevisible sota l’aigua i una llum transparent a les mans.

En sentir el picar de coberts, plats i cristalls, sec a la vora del príncep. Sempre hi ha alguna llaminadura que cau: pells rostides de pollastre, creïlles al forn o bocins de pomes torrades…

A la distància justa d’un batec xampurreja paraules i els gots que se li esvaren s’esmicolen en centenars de tessel·les petites de cristalls.

Ai pare!, se li escapa pels llavis.

I jo veig que a l’endemà en entrar per casa ve carregat amb dotze gots, no bisellats, però lluminosos, els més simples i senzills.
Això em va narrar certa vegada que feia son pare: els reposava.

Ell recorda callat. I mentre jo -fidel gossa- ensume aquestes subtileses quotidianes, els treu de les capses per escurar-los.

Ara ocupa el lloc buit de son pare i, de nou, la història pendola d’emoció: en diem madurar.