Paraules

A la dona dels núvols.

Massa s’ha parlat d’amor.

Jo agafe un encisam amb tendresa; i també api, ceba, alvocat i més verdures.

De reüll, t’observe a través dels finestrals com d’arraulida segueixes la novel·la.

Esmole el ganivet que té el cor de plata viva: sempre la veig al teu; aqueix fulgor no se m’amaga als ulls.

Faig quadres petits, com si fóra un sambori amable que em duu cap on ets. Just després, afig oli verge a la paella i de la mà vesse bocins d’un temps que, sense pensar-ho, no mai diràs, però t’entraran al temple de la boca.

Aquest és un senzill amor; humil i digestiu, que no fa rimes, ni comptabilitza hores, ni els capvespres de les síl·labes; que mira allò profund del gest de cada nit.

Aquest amor callat, auster, creu allò que sent i fa; i poca cosa li importa la solitud, ni el silenci dels atifells dormits, ni la rutina de la cuina.

No vull dir mai més allò que l’amor siga… però en mi vibra, el respire, m’ho sé: és una melodia interna. I llambrega, allunyat d’escarafalls, al sotabosc de pensades, amb moviments fosforescents als dits.