Mòbils, Centres Educatius i Congrès dels Diputats

          Vaja tres termes que semblen tan allunyats l’un de l’altre, i com estan més a prop dels que sembla, perquè si comencem parlant de mòbils, no seré jo qui vaja a criticar-los, val a dir que totes les coses són bones amb mesura.

            Però, al nostre país, som diferents (o més diferents) a la resta del món, així, nosaltres som  un dels països europeus que fem més ús del mòbil. Sí, així és. Nosaltres som una societat molt impulsiva, en la que hi ha pocs tons grisos i en el que fa referència al mòbil hem passat, com si fórem un cotxe de gran cilindrada, de zero a cent amb un parell de segons.

            Els joves han sucumbit als encanteris que proporciona aquest aparell, s’han capbussat en el seu ús i s’han deixat atrapar per la seua màgia. Aquest aparell porta a l’interior dels seus budells, una integració total d’elements, anomenats aplicacions, que permeten xatejar, compartir elements multimèdia i interactuar, en temps real, amb persones de tot arreu, estar assabentats de tot el que passa en cada moment i, a més a més, parlar per telèfon (quina obvietat). Aleshores, qui no desitjaria tindre un aparells amb totes aquestes prestacions?

            Però, dit això, (diuen que quan apareix la conjunció però en una frase tot el que s’ha dit abans queda negat) cal fer una sèrie de consideracions: la primera és que la dependència, quasi sempre, acaba sent dolenta, en segon lloc, val a dir, que aquest problema ja no afecta sols als joves, sinó que és un problema de totes les edats i per últim que no hi educació (bona o dolenta) respecte del seu ús.

  Als instituts de secundària els telèfons mòbils estan prohibits en les aules (encara que hi ha alguns experts que aposten pel seu ús com a eina de suport, almenys jo, no ho acabe de vore). Els professors ens esforcem per a que els alumnes ens presten atenció durant les nostres explicacions i no estiguen pendents del tremolor de la cuixa degut a alguna trucada o algun missatge. Lluitem amb molts pares per a que controlen el temps que passen en les xarxes socials, dels deus perills i de la seua addicció. De les hores de son que perden quan, de nit, estan en vela connectats a la xarxa i com afecta aquesta situació al seu rendiment. Però tota aquesta educació se’n va en orris si per part de les institucions o dels personatges que tenen influència en els nostres joves no es dona exemple.

            I ací és on entra la tercera pota del títol. Les institucions no li fan cap favor a la societat si són ells, els primers, que no regulen l’ús de les xarxes socials. Així, podem vore com des del Congrés dels Diputats es juga al Candy Crush o al Tetris, com, davant de la compareixença d’algun  portaveu, alguns diputats estan amb el mòbil retransmetent tot el que es diu, es comenta o es critica. Em sembla molt bé la difusió que es fa amb temps reial de tot el que passa allí dins però, pense, que aquesta manca d’atenció cap a l’orador és la mateixa que la que es produeix en les aules o quan davant d’una conversa una de les persones està pendent del mòbil mentre l’altra intenta parlar amb ella.

Article elaborat per Sebastià Roglà.