El governant

governantDeia Plató que el millor governant és aquell que no vol ser-ho. Què vol dir aquesta asseveració? Hi ha algú que es presente de manera voluntària a un càrrec i resulta que no vulga ser-ho? No és gens fàcil entendre aquesta afirmació però té molt més sentit del que sembla.

El que ens diu aquest filòsof és que, per diferents circumstàncies de la vida, les persones ens veiem en la necessitat o en el compromís de ficar-nos en llocs que no ens proporcionen cap plaer i que no sabem si ens agraden.

Vaig a distingir les dues maneres de ser un governant i perquè, en alguns casos, s’arriba a aquesta situació.

En primer lloc existeix el governant que és governant i que vol ser-ho: aquesta és una persona que per diferents circumstàncies (no vaig a ser jo qui les jutge) se n’ha adonat que ser el cap d’alguna administració té molts avantatges, entre els que podem destacar, que com és la persona que més «mana», que té un poder i un estatus sobre els demés que, possiblement, no podria ostentar des de cap altre lloc, el permet viure a ell i als familiars de manera molt còmoda, a més es fa palès el poder d’influència sobre els seus «inferiors».

Però, encara hi ha coses més importants de les que aquest tipus de governant, amb els anys, no vol arribar a desempallegar-se; una que vol continuar vivint indefinidament del sistema i una altra que, moltes vegades, són persones que no han exercit mai cap feina, ni els ha tocat fitxar en cap empresa. Han arribat tenint com a referència a molts companys que s’han eternitzat en el càrrec, que han viscut, i han mort, a costa de l’erari públic i que no han tingut mai cap tipus de problema per continuar asseguts en les seues poltrones. Han hagut de renunciar a les seves ¿conviccions? i a les seves ¿professions? a canvi d’una feina que els ha proporcionat el carnet de «polític».

El filòsof Plató

El filòsof Plató

L’altre governant és el que ho és sense voler ser-ho.

Aquest, normalment, és governant de poble i en la majoria dels casos s’ha posat en política perquè és fidel a unes idees, és conseqüent, té ganes de poder fer coses pels seus veïns i vol millorar-les i canviar-les. És una persona que té el seu lloc de treball i no vol renunciar a ell, així, o bé el compatibilitza amb la tasca de càrrec electe o bé demana un temps d’excedència (només amb aquesta darrera afirmació ja trobem un fet destacable i una diferència substancial ja que aquest darrer individu «té feina» i el primer no).

El governant que no vol ser-ho no pensa en acomodar-se en un despatx com a càrrec públic. No vol viure del càrrec ni enganxar-se a ell. Té una feina que és a la que es dedica i es dedicarà quan acabe el seu temps en la política. Una feina per a la qual, moltes vegades, ha estat preparant-se molts anys i que li agrada. No vol cap carnet de polític, no se sent polític i està de pas. Vol millorar la vida dels seus veïns i després marxar a casa. Tampoc acaba de quadrar en els aparells dels partits, perquè no té por al càstig, no té cap temor de no tornar a anar en una llista electoral, en definitiva és un polític de pas, perquè no es plega a les consignes dels grans partits.

Pense que la diferència, entre un i l’altre, és substancial.

Plató creia en la política i amb els governants, però sabia que el governant que no vol ser-ho és el millor governant.

Article de Sebastià Roglà.