Humanitzar la vida

jana

Jana Gos d’Espadà

A l’ entrada de casa, un poal amb aigua i lleixiu resta quiet contra l’ocre paret. El pal espera que un braç amable l’agafe per tal de netejar el terra: Jana té, potser, la darrera regla.

Ella, sempre ha estat una gossa molt curiosa i neta. En veure una petita gota de la seua sang, en cas de no adonar-nos, la fa desaparéixer.

Aquest matí hem eixit a fer la volta. Ens hem trobat amb Sebastià i Pepe.
Pepe és un gosset ratoneret creuat, amb ulls vívids, neguitós de veure-la tan gran com receptiva.
Tot era fer-li voltes, olorar-la, impacient, poregós. Jana li seguia el joc, però també li ensumava aqueixa inseguretat adolescent.

Jana no serà mai mare de cadells.

M’hagués agradat veure’ls, petitons, quasi cecs, cercant la llet, el caliu de la mare protectora. El seu caràcter, em digué una volta el veterinari, es refermarà.
Però també m’advertí de l’abandonament dels gossos regalats, en fer-se majors.

No pots donar un gos a qualsevol humà. Molt a sovint aquests no són a l’altura de la circumstància. I això m’ha decidit  que Jana no siga mare. I per açò mateix, he notat, al llarg dels anys, sensacions contradictòries.

Potser aquest animal dit “el príncep” ha humanitzat massa Jana, l’animal fidel.

I tot açò per arribar aquí:

Podrem humanitzar la veu, sí una veu, un to sense cap tipus d’odi?

Podrem humanitzar la mirada, fer-la neta, adobada de bondat, sense intencions cruels?

Podrem humanitzar la Vida, evaporar tot conat de violència, de sotmetre l’Altre, de menysprear-lo en públic, d’eliminar petites i grans guerres?

Podrem foragitar  la mala educació, el revengisme, la mentida, tota aquesta perversitat?

Pel camí dels teus ulls transparents Jana, cerque petits bocins d’esperança, de fe, de vida.