Joan Antoni Vicent, la mirada que compon.

Publicat també en castellà en el blog LOS OJOS DE MIRAR.

http://www.losojosdemirar.com/joan-antoni-vicent-mirada-compone/

Autor : Carlos Laullón

******************************************************************

Joan Antoni Vicent disposa de la mirada felina que compon la situació idònia de captura. Caçador de llums i ombres que no deixen de sorprendre’ns. Tema, composició i tècnica són un tret definitiu en tots els seus treballs. Es va comprometre des de jove amb la càmera en una relació d’amor, de la qual han sorgit escenes meravelloses del seu entorn més immediat: La Vilavella, Barcelona, València, entre altres. Els seus paisatges, moments i les persones que les habiten queden per a la Història descrits de forma magistral i pròpia. La mirada de Joan Antoni Vicent és un tresor a protegir pels temps dels temps.

Nom complet, data de naixement, lloc i lloc de residència actual

Joan Antoni Vicent, vaig nàixer a mitjan gener de mitjan els quaranta, en la Vilavella, on residisc actualment. Durant 26 anys vaig treballar per a IBM, a Barcelona. Va haver-hi una prejubilació massiva a nivell mundial que també em va tocar, la qual cosa va ser una sort, perquè així vaig tindre més temps per a dedicar-me a la fotografia i practicar alguna que altra afició.

           Benidorm

4-14vmp-9-benidorm-img_0979pp_wg8_3

            La síntesi perfecta entre l’oci i el skyline de la gran ciutat entre la boira.

¿Qui és Joan Antoni Vicent, en realitat?

Una persona crec que intenta empatitzar amb la gent. Intent posar-me en el lloc de l’altre. Sóc el que es diu “bona gent”. Prou sociable encara que també depén on em trobe. I, des del punt de vista professional, vaig tindre la sort en el seu moment d’estudiar. Primer un batxillerat i després una carrera superior. Els estudis sempre obrin portes i així va ser. L’etapa de la meua vida en IBM va ser molt important, pel tipus de companys que vaig tindre i perquè vaig ser testimoni quasi des dels seus orígens de l’evolució de la informàtica. Des de la fitxa perforada fins a l’aparició  dels ordinadors personals, internet etc… Per tant, he estat testimoni  de tota la tecnologia que ara és ja tan popular i que en els anys 70 i 80 era desconeguda per al gran públic.

¿Qué significa per a tu la fotografia?

La fotografia per a mi és com una núvia. Acabat d’estrenar en el meu treball, un dia vaig acompanyar un amic a comprar-se uns carrets per a la seua màquina fotogràfica, i sense més em va dir: “I tu per què no fas fotos?”. No sé si va veure en mi una certa sensibilitat artística o va ser per un complit, però em va fer pensar “per què no faig fotos?”. En eixe moment tenia molt temps lliure i em vaig comprar una Yashica. Vaig començar a fer fotos i des de llavors, la cambra sempre ha sigut la meua companya de viatge.

Després vaig passar a una Cànon A1, molt bona, analògica, amb bons objectius, un gran angular i amb ella vaig passar 20 o 25 anys. Més tard ja una primera digital. Ara use una Cànon EOS 60D. Però, amb tot, l’important no és la fletxa, sinó l’indi. Cal tindre bon ull i disfrutar-ho i gaudir-ho. Sempre el temps va a favor de la fotografia. Quan fas clic, darrere de la imatge hi ha un rellotge virtual que es posa en marxa, és el temps i quant més temps passe, millor serà la foto, perquè incorpora dades que ara tu les veus com obvis, però que dins de vint, trenta o quaranta anys no ho seran. La persona fotografiada haurà mort, d’eixe grup quedaren uns pocs, o eixa casa l’hauran tirat, eixos cotxes pareixeran d’època, la forma de vestir, etc.

                                    A la porta de casa

01img886-28x38p

Esta és la meua xica del National Geographic, com aquella famosa foto de la xica dels ulls verds d’Afganistan. És la mateixa mirada penetrant.

Bonica reflexió, Joan Antoni. I ara, dis-nos, què vols comptar amb la fotografia?

No sé si vull comptar res, l’única cosa que vull és la meua pròpia satisfacció. És una forma de mirar, com fer fotos sense màquina. Abans de fer la foto, els teus ulls, la teua mirada ja l’han fet. El clic, inclús, ho pots simular tancant un ull. No pretenc ensenyar res a ningú. Tan sols es tracta d’estètica personal. A mi em pot la composició. Tampoc faré fotos del tercer món en què et recrees en la misèria o en el mal viure d’altres persones per tal de traure una gran foto, encara que siga una foto-denúncia, en l’actualitat, tan necessàries. Així que jo mire a través de l’objectiu i allò que m’agrada a nivell composició, faig “clic” i m’ho porte a casa. Sóc com un caçador que dispara sense fer sang.

                                    El pavilló de Mies van der Rohe

 pavillo-mies-van-der-rohe

Forma part del treball “Barcelona silencis”. El pavellón es va construir en 1929 en ocasió de l’Exposició Universal de Barcelona en Montjuïc i mostra l’estil d’este gran arquitecte, les línies i els angles. La fotografia és un reflex perfecte a través del vidre.

Inicialment les meues fotos eren familiars, de la filla d’un amic que un dia la veus emmarcada en sa casa, per a algun concurs fotogràfic en l’empresa. Fotos costumistes en els estius en la Vilavella, etc…En el cas del pintor Ripollés, “Ripo”, com és molt fotogènic, ho tinc fotografiat, pràcticament des que va aparéixer per Castelló en els anys 80. En altres casos, com és el de “Barcelona silencis”, em vaig imposar el meu propi treball i vaig fotografiar la Barcelona habitual a hores no habituals, captar el silenci de la ciutat. Eixe va ser un bon tema per a mi. Vaig anar agafant l’aire de Barcelona amb una mirada diferent de la típica postal de reclam turístic. Un segon llibre va ser “La Vilavella, Roda el temps”, un any natural, dedicat a la Vilavella, al costumisme del poble, des de festes, comunions, persones, gent major assentada a l’estiu a la porta de casa. Un bot en les meues fotos va ser exposar en l’IVAM. “València del tramvia”, amb textos del meu germà i fotografies de la València dels anys 50. Actualment, i des de fa ja tres d’anys, una selecció d’estes fotos estan exposades en Les Corts valencianes. I després, el treball encarregat va ser “Viatge pel meu país”. Sóc feliç amb una cambra en la mà si tinc un projecte. Hui en dia, amb un poc de sensibilitat que tingues, pots fer bones fotos i quasi tot el món sap fer-les, més o menys, però l’important és tindre un tema. Si tens un tema, el tema tira de tu. Ara tinc un altre davant. He acabat un sobre els músics del meu poble, que ha sigut una experiència interesantíssima, i ara començaré un altre, que són paisatges de La Plana, de La Plana Alta i La Plana Baixa.

Defineix-te com a fotògraf.

No sé si al cent per cent, però jo diria que sóc autodidacta. He assistit a algun curset, però no he conegut la “cuina” de la fotografia, que és ficar-se en un quart fosc. Tinc moltíssims llibres de fotografia, de grans fotògrafs com Cartier Bresson, Català-Roca, Miserachs, eixa foto costumista, ben composta, en blanc i negre. Un consell que em va donar Dimas, el fill de Ramón Dimas, qui va fer les fotos del llibre de Joan Fuster, “El País Valencià”, i que jo, ara, casualment, he fet les fotos amb Joan Garí, de “Viatge pel meu país”, 50 anys després del de Fuster. Perquè, el seu fill tenia una botiga de fotografia, Foto Dimas, i el dia que li vaig portar unes fotos a ampliar per a un xicotet concurs, va veure una d’elles, un retrat en color, i em va dir que eixa foto seria la guanyadora. No sé si ho va dir per voler guanyar un client o per què, però va encertar. Llavors em va dir: “Una bona foto ha de tindre tres coses: el tema, bona composició i que tècnicament estiga ben resolta”. I així és. A mi el que em pot és l’estètica, no puc evitar compondre bé una foto i ara amb més facilitat quan l’edite. Per deformació professional, per estudis, la geometria la tinc dins del meu cap, llavors, les fugues cap als angles, els paral·lelismes i amb el gran angular i un poc, però poc de Photoshop, no les manipule per a aconseguir coses rares. Potser el resultat és massa esteticista, però igual que un xiquet s’adorm amb una melodia i es desperta amb un soroll, perquè el seu cervell ho avisa; en fotografia, el cervell agraïx una bona composició.

          Els pelegrins de les Useres

els-peregrins-de-les-useres

Pelegrinatge des de les Useres fins a Sant Joan de Penyagolosa. És una tradició medieval. 30 km de recorregut en què els pelegrins caminen d’ermita en ermita per a demanar aigua per la sequera.

¿Blanco i negre o color?

Per a mi, indubtablement, blanc i negre, perquè està més prop de l’essència de les coses. Les coses tenen color, per això no cal despreciar-ho. Però, el blanc i negre dura més en la memòria. Tu fas una foto d’un arbre en color, potser serà molt bona però només representa a eixe arbre. Però si eixa foto la fas en blanc i negre, representa a tots els arbres, a causa de l’abstracció del blanc i negre. És més pur i està més prop de l’essència. El color afig informació, però al cervell el que més li crida l’atenció és el color i si hi ha molts rojos i grocs, això és el que la retina més reté. El groc i el roig es veuen molt més que els blaus. Amb això et vull dir que si tens la foto d’un senyor amb una mirada meravellosa, però amb una jaqueta roja, la informació se’n va cap al color roig i no, cap a l’essència que és la cara, els ulls, l’expressió de les arrugues. Per això, el blanc i negre per a mi és imbatible. No obstant això, en el meu reportatge -quasi inèdit- de les medines del Marroc és en color, perquè allí el color és quelcom molt exòtic. Encara que si les millors d’eixa col·lecció les passara a blanc i negre, crec que guanyarien.

          El Tribunal de les aigües

tribunal-de-les-aigues

Forma part de l’exposició “La València del tramvia”. El motiu, el Tribunal dels Aigües. Una vegada acabada la representació, em quede amb la majestuositat de la porta de la catedral, el Micalet al fons, membres del tribunal i la neboda d’un d’ells. Contrast i insinuació plasmat en una fotografia.

¿Retratista, paisatgista o…?

Un poc de tot. Vaig començar fent retrats de familiars, amics… Vaig veure que se’m donava bé, però jo sempre dic que l’èxit d’un bon retrat és del fotògraf i de la persona retratada, que posa molt de la seua part i és la seua fotogènia. El mateix passa amb el paisatge, el resultat és compartit. Després del retrat vaig continuar cap al paisatge urbà, em vaig iniciar a Barcelona, on vivia, “Barcelona silencis”. Encara que també vaig fer retrats de la gent major del meu poble, “A cavall del segle XX”, prenent el fresc a la porta de casa en eixa època en què no hi havia ni tantes cadenes ni tanta televisió. No sóc especialista en res, però tinc ull per a qualsevol cosa.

          Tramvia a la Malva-rosa

tranvia-a-la-malvarrosa

Síntesi del mar, el tramvia, Marisa, la xiqueta… Un de les icones de la pel·lícula.

¿Quina ha sigut la teua relació amb el cine?

El rodatge de Tramvia a la Malva-rosa va coincidir amb una gran època, la de la meua jubilació anticipada. Vaig parlar amb el meu germà Manuel i amb García Sánchez, el director, que va vindre a la Vilavella buscant exteriors. Aquet fet em va permetre entrar en un món que per a mi és una tramoia insòlita. Vaig poder conéixer el cine per darrere, la trampa o el truc, actors i figurants vestits a l’estil dels anys cinquanta parlant pel mòbil, i això em va permetre fer fotos divertides no del rodatge, sinó del que l’envolta. Vaig fer moltíssimes fotografies en diapositives en color. Així que Tramvia a la Malva-rosa va ser la meua única experiència en el cine, però intensa i magnífica.

           Tramvia a la Malva-rosa 

tm056

Últims dies de rodatge de la pel·lícula, la síntesi, amb tota la tramoia cinematogràfica, gent vestida de particular, gent vestida d’època embolicats en la llum del mes de gener en terres valencianes.

Com són els teus ulls de mirar i per què?

Els meus ulls són el que he dit abans, es poden fer fotografies sense màquina. No és que vaja pel carrer composant fotos, però m’adone de la llum, de que podria eixir una foto molt bona, de l’anècdota del moment, etc. Es podria dir que tinc una mirada fotogràfica i prou entrenada, sempre composant, amb ulls de composició.