Les passejadores

Passejadores a la Font Calda de la V. Targeta postal, 1928 (Museu de la Vilavella) (3)

Passejadores a la Font Calda de la V. Targeta postal, 1928 (Museu de la Vilavella)

Abans les famílies eren molt nombroses i els bebés venien seguits, per això a una casa hi trobaves un fum de nens que cabien en una cistella i, per alleugerir a la mare de l’obligació d’estar pendent de la mainada, el més menut el deixava a càrrec d’una xiqueta i així podia endreçar la casa; doncs eren moltes i pesades les faenes diàries. Així es despreocupava per unes hores.

Ser passejadora era una ocupació que hui en dia consideraríem explotació infantil i un excés de responsabilitat. És inexplicable que confiaren en unes xiquetes que encara estaven per a ser vigilades i no obstant això, ja tenien cura d’un xiquet de bolquers. Qui pot imaginar-se ara que una xiqueta no vaja a escola i a més cuide un nadó tota sola?

Els bebés a principis del segle passat anaven molt embotits de roba. El color era sense dubte el blanc i per suposat, les peces s’heretaven dels germans, per això moltes coses, com pitets i jerseis, estaven esgrogueïdes pels vòmits de les criatures. Els nadons portaven una faixeta o bé els embenaven la panxa mentre no els caiguera el melic, i a sobre, portaven bolquers. El fet de vestir-los amb faldons els salvava de més d’una caiguda, doncs les passejadores els podien atrapar per la roba, encara que algun nen no es va estalviar de rebre un colp.

Era quotidià i ben vist, veure xiquetes de set o huit anys que ja es feien càrrec d’un nen petit, encara que també se’n veien de més grans, fins als 12 o màxim 13 anys, perquè a partir dels 14 ja començaven a treballar. Exemptes d’obligacions escolars passejaven els tendres infants amunt i avall, però les més majors, de vegades ficaven més atenció en observar els xics que a interessar-se pels seus lactants. La majoria tenien seny i ja estaven acostumades de casa a controlar els seus germans més xicotets.

El fet de ser passejadores no significava que renunciaren als jocs propis de la infantesa: quedaven en una plaça a jugar a la corda, boletes, sambori o altres jocs, junt amb altres xiquetes que també acudien amb els nens. En eixos casos, moltes vegades, el bebé el deixaven a la vorera. No cal dir que els bebés portaven els “verderols”, mocs, penjant.

De matí acudien on vivia el nen i si estava dormint esperaven, quan es despertava se l’emportaven a passejar pel poble, portant-lo en braços, doncs els cotxets només se’ls podien permetre les famílies riques. Més o menys, cada tres hores el tornaven a sa mare perquè li donara de mamar i li canviara els bolquers. No els era gens fàcil saber quina hora era, perquè el rellotge del campanar estava en números romans i a no ser que prestaren atenció quan tocava les hores, o bé preguntaren a alguna persona que passara pel carrer, ho ignoraven.

La finalitat de passejar el nadó no era perquè gaudira de l’aire lliure, més bé responia a una forma, per dir-ho ràpid, de llevar-se’l de damunt i així es podien dedicar plenament, les mares, a fer cordell per a les espardenyes d’espart (en el cas de la Vilavella), o altres feines de la casa, a més d’atendre els altres fills.

El pagament de les passejadores era minso: un quinzet a la setmana, i a més, incloïa un berenar compost d’alguns d’aquests ingredients: pa amb sal i oli, pa untat amb tàrbena, o codonyat i en el millor dels casos pa i xocolata. Les més afortunades rebien un regalet per Nadal, tot depenia de la simpatia de la casa cap a la passejadora, la disponibilitat de doblers i quan desperta estava la xiqueta. També rebien unes mandarines per a anar matant el tedi. Per això ve el dit: “Fas olor a passejadora”.

Amparo Ferrandis Barruguer, la meua veïna de la Vilavella, em relata que quan tenia nou anys la van traure de l’escola per a fer de passejadora i les persones majors li preguntaven:

-Amparito, què no vas a escola?

Ella responia: -Passege. Això volia dir que s’ocupava d’una nena.

Encara que era molt prima, portava en braços una xiqueta de mesos que no deixava mai a terra. Abans que nasquera el bebé ja estava en la casa per vigilar un germanet. Estem parlant de l’any 1952. Amparo feia cap a la plaça a trobar-se amb altres passejadores, que més o menys tenien la seua edat, però ella era molt responsable i com tenia un cert temor que li llevaren la criatura o li poguera passar alguna cosa, no la soltava per res del món.

Certament l’absentisme escolar era bastant freqüent en la dècada dels anys 50, però cap a 1960 ja va començar a normalitzar-se, entre altres coses pel creixement i la modernització de l’economia que va incrementar la renda familiar, per eixe motiu, les xiquetes acudien més sovint a l’escola i van deixar de ser passejadores.

Article d’Imma Vicent

Anuncis