Manuel Almela a la Glorieta estant

Joan Antoni Vicent Cavaller

scan2015-936

Fotografia, 9 x 6’5 cm.  Al revers: Tarjeta Postal. Pèrdua de suport a l’angle inferior dret, restaurat per Juan Escrig. Arxiu fotogràfic de Consuelo Sanahuja Romero (Consuelo Petrus). Sense data, probablement, 1940-42. La cronología l’hem obtesa a partir de l’edat del representat i de l’estat de deteriorament de la fonda del Cervelló, degut als efectes de la guerra.

Quan Josep Vicent Arnau Sanahuja, fill de Consuelo,  me la va mostrar vaig pensar: aquesta instantània mereix un comentari, car no estem davant d’una fotografia convencional, independentment d’algun desencert en la composició o la llum. Intentaré raonar aquesta percepció.

El fotografiat, Manuel Almela Capella, va nàixer l’any 1914. Fill de Vicente Almela i Teresa Capella, propietaris de l’històric  balneari del Canonge, també nomenat d’Almela. El matrimoni va tindre cinc fills més: Vicente, Teresita, Rosa, Maties i  Antonio. Manuel va treballar al balneari, en concret de xofer del micro-òmnibus que baixava a l’estació de trens de Nules. Fins que va ser mobilitzat durant la guerra i traslladat a les rodalies d’un Madrid assetjat, enquadrat en l’exèrcit republicà. Aquesta circumstància, aleatòria, va comportar que patira represàlia en acabar el conflicte bèl·lic. Va treballar durant la postguerra al balneari de Monlleó, seu de l’Agrupació de Balnearis. Es va casar el 1945 amb Consuelo Sanahuja Romero. El matrimoni va tindre tres fills: José Manuel, Consuelo i Matilde. Manuel Almela Capella va morir el 25 de febrer de 1952, als 37 anys, ben jove.

La fotografia pertany a la vesprada. A la composició, Manuel  emergeix en un primer plànol, molt potent. Millor si hauria estat fotografiat de cos sencer (o de mig cos), però, tal vegada, el fotògraf cercava no seccionar  la frontera de l’hotel del balneari. De fet es degué inclinar per a efectuar la disparada. Manuel apareix seriós, és possible que la llum frontal li molestara un poc. Va vestit molt correctament, amb el pantaló ben planxat. Voltat del sotabosc del jardí.

 Tot normal. El que ens sorprèn, tanmateix,  és el joc geomètric que conformen els tres edificis emplaçats a la seua esquena: el llavador, l’oratori i la fonda. Apreciem una subordinació de la tríade, part inferior per al llavador, central per a l’oratori, coronament per a la fonda. Però, també, una interacció molt evident. Al llavador, línies verticals -els pilars-,  suporten el sostre. A la resta, línies en direcció obliqua, i ensems contraposades -cornisa de l’oratori i frontera de la fonda-,  confereixen al conjunt una sensació de convulsió i vitalisme. A  banda dreta, unes rames d’un arbre del jardí de Cervelló  -probablement un lledoner-, estableixen un contrapunt de naturalesa a l´immoble. En conjunt, una contundent escenografia.

Fins ací el comentari. Però podem anar un poc més enllà, i preguntar-nos: com va ser possible que la fonda de Cervelló fos derrocada, poc després d’acabada la guerra ? Un edifici sòlid, relativament ben conservat, harmònic, racionalista, exempt, emplaçat al voltant de la mítica font Calda, que comptava amb un jardí propi d’esplai, més una glorieta al davant.  Amb possibilitats d’expansió, car estava situat als afores del poble… La resposta, molt senzilla:  sovint, els criteris dels necis acaben desplaçant les opinions de la gent assenyada. Car no vacil·len en emprar procediments espuris per tal d’aconseguir els seus objectius. És el que va ocórrer en aquest cas, per a dissort de la nostra vila.