Taronges

TarongesAl capvespre camine als horts verges per reconéixer que sóc el Josep Lluís Abad.

Ferotge enmig de punxes i brancatges, vist una samarreta d’aire i a les soques verdes m’abrace.

Pense dolors a cada taronja vessada i faig rius rodons d’aromes i penes.

Sóc el Josep Lluís Abad i faig paraules amb olor de taronja i pecat; i les dic amb les mans arrapades: frases rabiüdes, enviscades d’odi per la riquesa perduda que no regale.

Taronges2Quan es fa fosc, a dos quarts de vuit, em trac la roba.

Tot i que em rente els cos i les mans, les companyes diürnes diuen que olc a taronja. Al meu cap bull la terra, i em criden en somnis llimes i corfes d’aranges.

Tant se val si explique Nietzsche com si reste embadalit pel sol seccionat d’una persiana: sóc el Josep Lluís Abad i Prokofiev dintre meu es passeja.

Minut a minut, vers escrit en el cel, sempre taral·lege L’amor de les tres taronges.