La Vilavella d’ahir i d’avui: el carrer Santa Lucil·la.

Idea i fotografies de JUAN ESCRIG

Sin título-1

Sin título-2

Aquesta secció sobre l’evolució de l’urbanisme del nostre poble és possible per l’inestimable treball del nostre fotògraf Juan Escrig. Aquesta secció,  tal com Juan l’ha ideada,  ens permet veure l’evolució dels carrers i el paisatge urbà. Es a dir s’observa  tal com era fa uns anys  i com és en l’actualitat. Gràcies al treball de recerca fotogràfica i contrast des del mateix punt on s’han fet les fotografies, podem contrastar aquesta evolució. Una evolució que no en tots els carrers ha millorat l’urbanisme,  respectat i mantingut el nostre patrimoni urbà. Recordem, si més no, l’enderrocament i desaparició dels diferents balnearis que existien al nostre poble i que feien d’ell una referència del turisme termal de principis i mitjans del segle XX. L’últim enderrocament i conversió en habitatges encara és ben recent, el balneari de Galofre, en la plaça de la Vila.

En el capítol actual les fotografies de Juan Escrig ens permeten contrastar l’evolució del carrer Santa Lucil·la en 60 anys, des de les que va fer el seu oncle Enrique Escrig l’any 1956 i les que ha fet  Juan Escrig enguany. Els punts d’emplaçament  i enfocament de les perspectives són exactament el mateix:  des de la plaça  la Estrella i des de la carretera de la Vall d’Uixò.

Del paisatge urbà observat en les fotos destaca la casa i torre d’estil valencià de la casa de Luís García-Guijarro, immutable en les dues fotografies, a la qual,  com s’observa, es va afegir posteriorment la vivenda dels casolans en la part de baix i una entrada de garatge en la de dalt, així com incorporacions arquitectòniques posteriors, com  la pèrgola al terrat i el mirador, que per cert trenca tot l’equilibre de la façana.

Luís García-Guijarro ( València 1885-Madrid 1974) era una alt representant de la burgesia terratinent agrària de principis de segle XX, i un destacat dirigent polític tradicionalista de la “Derecha Regional Valenciana” incorporada durant la IIª República a la CEDA. Com a polític va ocupar alts càrrecs, tant abans de la República  com  durant el franquisme, com  ser ambaixador d’Espanya en Praga o ministre-conseller d’Economia Exterior en l’Ambaixada espanyola en Washington D.C.  Posseïa aquesta casa senyorial on passava breves estades durant l’estiu. Una joia arquitectònica que cal destacar per la seua elegància; actualment el seu fill la conserva en una estat immillorable, pintant-la amb regularitat, fet que li permet mantindre el seu esplendor. Cal assenyalar que el carrer porta el nom de la santa de la seua primera esposa, Lucil·la. El nom del carrer el canviaren només acabada la Guerra Civil  l’any 1939 ja que fins aleshores portava el nom de l’escriptor Benito Pérez-Galdós.

Tocant al pany de cases del carrer, destaquen a banda dreta les cases estil mediterrani amb els tradicionals balcons amb mallorquines.  Originàriament mantenien una gran unitat, totes les cases eren idèntiques, després cadascú ha anat reinterpretant-les, així el color blanc original ha estat substituït per altres colors i materials, canviant també les formes ovalades de les finestres. L’estil de construcció d’aquestes cases més antigues  contrasta amb les noves construccions fetes sobre els antics horts, amb una nova fesomia que abandona aquest estil tradicional de les cases mediterrànies de finestres i balcons forjats per miradors sobreeixits al carrer amb marcs d’alumini. Es veu també una petita part de  la casa de “les peluqueres” que dona a la plaça de la Estrella i que intenta combinar amb l’estil de la casa de García-Guijarro.

Com molt be es veu en les fotos, no cal dir que l’any 1956, fa seixanta anys, encara no hi abundaven els cotxes al poble, com a màxim hi havien quatre o cinc automòbils. El cotxe és signe omnipresent dels últims cinquanta anys  que inicia definitivament la vida moderna, i altera definitivament el paisatge urbà.

Text: Joan Badenes