El granerer

El margalló IMG_20160120_172650

Fotografia d’Inma Vicent

Quan la primavera aguaitava, els granerers recorrien els pobles amb la intenció de renovar les palmes desgastades de les graneres. Sobre l’esquena portaven en una sària, les palmes del margalló, Chamaerops humilis, preparades per a transformar-se en graneres, així com les eines que calien per a tal menester. Normalment la canya de la granera es feia servir mentre no es trencara i en eixe cas les dones n’encarregaven una de nova, doncs el granerer no solia portar-ne. Aquesta activitat complementària ajudava a la seua exigua economia. I al crit de “GRANEREER, es fan graneres i pinzells”, anunciaven la seua presència.

Un ofici que en moltes famílies es transmetia de pares a fills.

A més d’agranar la casa, també s’incloïa el carrer -en un principi de terra i després asfaltat-, era una activitat exclusivament femenina.

Tan important era mantindre els carrers nets i arruixats que Huesa, un alcalde de la Vilavella, va fer un edicte en què deia que totes les dones del poble agranaren i arruixaren tots els matins el seu tros, davant de la seua casa i aquella que no ho fera, seria multada. Donà la casualitat que la primera multa que va ficar va ser a la seua dona.

Encara hui en els pobles xicotets hi trobem, de bon matí, dones que estan agranant la vorera i el carrer que els pertany i de pas xarren amb altres veïnes que surten, però ara les graneres són de plàstic.

A la Vilavella, segons recorda ma mare, una de les parades que tenia el granerer ambulant era davant del forn de Joaneta -al carrer Eixida d’Artana- i quan els xiquets eixien d’escola li feien rogle i molt atents, miraven com desmuntava la granera vella i en feia una de nova. Un dels granerers que era de la Vall, Pepe “Cabra”, portava un carret amb un ruc i mentre feia graneres aprofitava per emportar-se les pells de conill que baratava per mistos i regalíssia per als xiquets.

Cada zona fabricava les graneres amb la matèria primera que tenia a l’abast, a Canàries empraven i encara ho fan els agranadors municipals, les fulles de la palma datilera, a altres llocs la ginesta o el bruc que s’usava per a agranar l’era, corral, etc. brutícia grossa; també existien graneres més fines (cas de Vila-real) de mill, l’arbust riberenc que creix al llarg del Millars, segons explica Antoni Pitarch en Vells oficis.

Carmen Badenes Meliá, que tenia molta memòria i gustosament em va relatar aquesta història, va tenir a la seua família dos granerers: son pare i l’home. José Badenes Peirats era el pare de Carmen i a més d’espardenyer, de ben jove, cap als dotze anys, va aprendre a fer graneres i pinzells, encara que el seu treball principal era l’espardenya. Quan li ho encarregaven feia graneres més distingides, per a xicones o xiquetes amb algun detall com un llacet del sobrant de les espardenyes, que cobrava al mateix preu. Proveïa de graneres a l’ajuntament i a més, per als forners també hi feia graneretes especials per llevar la farina que posaven al forn, a fi de no ficar les fogasses directament a la plataforma.

Jose Roglá Adsuara IMG_20141118_183831

Foto familiar Jose Roglá Adsuara

El seu marit, José Roglá Adsuara que també era espardenyer i en el temps lliure anava a caçar, aprofitava les eixides primaverals per replegar el margalló (matèria primera de la granera i el pinzell), proveït d’una navalla de grans dimensions, tenia set voltes, tallava les palmes i les deixava esteses a la muntanya i quan estaven seques -havien mudat el color del verd al beix-, feia feixos i els transportava a casa dins d’una sària. Aquestes palmes les aconseguia a la falda de l’Espadà, a la Vilavella (concretament a la Mallà), on ara hi ha tarongers.

Començava el treball seleccionant les palmes més llargues per a graneres i les més curtes per a pinzells. La confecció de la granera s’iniciava eliminant les punxes i tallant les palmes a la mateixa mida i es clavava una tatxa a pam i mig del final de la canya per a ajuntar-les i després de reblar la tatxa, s’enganxaven les palmes i les nugava amb un cordell on havia ficat la tatxa. Per a esterinyar, el pal de la granera era més llarg per arribar al sostre. Els pinzells eren més fins i els remataven a una fusta de dos pams que feia de mànec, si es volia usar directament, cas d’emblanquinar el macarró (la part baixa de la façana) o bé s’unia a una canya, a fi d’arribar a les parts més altes.

José Roglà s’ho va deixar quan la malaltia el va tombar.

Sembla que aquest ofici era masculí, però hi trobem dos dones de la Vilavella que es dedicaven a aquest menester: Teresa la Catalina, aquesta sols feia pinzells i Concepció l’Escolana que feia les dos coses.

Una granera cap als anys quaranta podia costar de tres a cinc perres i cap a la dècada dels setanta valia 10 duros (0,30 €) i el pinzell 20 (0,60 €). Costava de fer de quinze a trenta minuts. El pinzell requeria més dedicació perquè s’havia de picar amb unes masses de fusta per a reblanir la palma.

Cal dir que la granera s’emprava diàriament tant dins com fora de casa, com he dit existia el costum d’agranar el carrer tots els dies, almenys a l’estiu, per això es desgastaven tan prompte. La seua vida útil era d’uns sis mesos.

L’aparició del plàstic va significar la mort de les graneres i pinzells de palma.

Article elaborat per Inma Vicent Cavaller